Rosa Díez: “A Catalunya et sancionen per exercir el teu dret a la llibertat lingüística” La portaveu d’UPyD sosté que si a Catalunya no es veu cinema en català, no és perquè no hi hagi oferta, sinó perquè els ciutadans “no opten per anar a les sales que ho ofereixen”

La portaveu d’UPyD, Rosa Díez, afirma que amb la nova llei del cinema el govern “actua contra el lliure mercat i contra la llibertat individual dels ciutadans”. Si a Catalunya no es veu cinema en català, sosté, no és perquè no hi hagi oferta, sinó perquè els ciutadans “no opten per anar a les sales que ofereixen cinema en català”. “A Catalunya et sancionen per exercir el teu dret a la llibertat”, conclou.

Díez és el personatge polític més ben valorat pels ciutadans de l’Estat -segons l’enquesta del CIS de gener del 2010- i una de les veus més crítiques amb uns “nacionalismes” que només identifica a Catalunya, Galícia i Euskadi.

Així, la portaveu d’UPyD afirma que la llei del cinema és un exemple clar “d’intervencionisme” per part de l’administració catalana, que ataca la “llibertat de mercat” i les “llibertats individuals” dels ciutadans. Es tracta, diu, d’una política “sectària” organitzada per un govern a qui “el que menys li importa és la competitivitat i la llibertat” i que en realitat només vol “que quedi clar qui mana”.

Segons Díez, si a Catalunya no s’exhibeixen pel·lícules doblades al català no és perquè no hi hagi oferta, sinó perquè “els catalans no opten per anar a les sales que ofereixen cinema en català”. L’exemple més clar d’aquest fet, diu, és que no hi ha hagut manifestacions de ciutadans que troben a faltar que hi hagi cinema doblat al català. “No hi ha pressió social ni insatisfacció” sobre aquest tema, sosté, sinó “una classe política que dedica la major part del temps a generar problemes que els catalans no tenien abans”.

Díez afirma que les sancions que consten a la llei del cinema i les que reben les empreses que es neguen a retolar en català són “injustes” i “contraproduents”.

“El gran error d’aquest debat de la política lingüística -diu- és que encara hi ha qui sosté que cal defensar les llengües”, però “les llengües no tenen cap dret, sinó que són els ciutadans els que tenen dret a triar la llengua en què, per exemple, escolaritzen els seus fills”.

Catalanoparlants “acomplexats“
Díez també afirma que la determinació d’alguns catalanoparlants de no canviar de llengua quan es dirigeixen a administracions o persones castellanoparlants denota una “actitud acomplexada”.

“Si algú creu que per defensar una llengua ha de negar-se a parlar una altra, significa que té molt poca confiança en la fortalesa del seu idioma i en la seva capacitat de ser competitiva”, sosté.

Pel que fa a l’Estatut, Díez afirma que els polítics catalans han optat per una estratègia de “fets consumats” i “han anat desenvolupant l’Estatut alhora que fan tot el que poden per paralitzar la resolució del TC”.

“Molta gent pensa que el Constitucional ja no podrà actuar lliurement perquè hauria de desmuntar moltes coses que el govern català ha anat muntant abans que hi hagi sentència”, afirma, i “com que no hi ha una justícia independent”, “és més que evident que la política està endarrerint la sentència del TC i que això està pervertint la pròpia democràcia”.

Segons Díez, en aquest tema, el president de la Generalitat, José Montilla, ha actuat “just al contrari de com ho hauria d’haver fet un president democràtic”, que és “defensant les institucions democràtiques abans que la seva posició política i ideològica”.

“Les pressions del president Montilla al TC són un dels apartats més vergonyosos i determinants d’una classe política que creu que les institucions han d’estar al servei dels seus postulats polítics, i no dels ciutadans”, diu.

Finalment, Díez considera que l’aprovació per part del govern de la nova distribució territorial en vegueries és “una frivolitat”.

“Em sembla que en una situació en què el problema que tenen els catalans és aquesta immensa crisi econòmica, el fet que el govern de Catalunya es dediqui a crear noves institucions en comptes de fer que les que hi ha funcionin bé, és una tremenda irresponsabilitat”, ha sentenciat la portaveu d’UPyD.

“Pujol es el modelo de déspota taifeño” “¿Pero cómo te atreves a citar el Quijote, Zapatero, cuando has prohibido estudiar en español en España?”

Volen vostès que els digui el nom d’un valor segur? Jiménez Losantos. No falla mai. Fins i tot quan tota la caverna es lliura en dedicació exclusiva a devorar les despulles polítiques d’un ZP que va ensopegant a totes les cantonades; ara, que la carnassa és tanta que –literalment– sembla que no tinguin temps per a insultar Catalunya i els catalans, absorts en el festí de carn, esmorzars d’oració, rècords d’atur i caigudes de Borsa amb què els muneix el despropòsit governamental.

En aquest moment de sang, testosterona i adrenalina, Jiménez Losantos fa passar el corrent pel seu molí i troba l’origen de tots els mals en els habitants d’aquest racó de la península abastament castigats per la gola colonitzadora dels bàrbars de ponent. Si els seus esgarips tinguessin poder de llei, Losantos seria l’autèntica i definitiva plaga bíblica del nostre país. Des del precís moment que ZP va dir el darrer mot en el famós esmorzar d’oració, que la caverna es va aixecar en peu de guerra i no ha parat encara de blasmar, ridiculitzar, escarnir, desqualificar i, en definitiva, atacar l’actitud del president espanyol. Federico també, naturalment. I, com també és habitual, les seves desqualificacions han estat al capdavant de tots els rànquings de violència i duresa.

Però l’imam d’Esradio ha fet el que els altres no han estat capaços, assenyalar Catalunya com l’origen i el paradigma de tots els mals de la gestió de Zapatero. Comença:

Comparant el seguici “zapateril” amb els hàbits de Pujol –a qui anomena “modelo de déspota taifeño”–,

Continua Assenyalant l’Estatut com el primer i principal de tots els mals del seu govern,

Cita com a exemple del “caos” la nova llei de vegueries catalana i,

Desautoritza ZP per citar el Quixot perquè “ha prohibido estudiar en español”.

El que els deia: un valor seguríssim.

ELS EFECTES DEL PODER I LA MANCA DE PODER EN EL COMPORTAMENT HUMÀ – “Tenir poder o no tenir-ne” – Alfons López-Tena / Notari. President del Cercle d’Estudis Sobiranistes

“No puc acceptar la regla que no hem de jutjar el papa i el rei com jutgem els altres homes, amb una presumpció favorable a la possibilitat que no hagin actuat malament. La presumpció correcta és la contrària, desfavorable als poderosos, i més forta com més fort sigui el seu poder… El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament. Els grans homes són gairebé sempre males persones, fins i tot quan exerceixen influència i no autoritat, i sobretot quan afegim el biaix o certesa de corrupció de la plena autoritat. No hi ha pitjor heretgia que creure que el càrrec santifica qui el té“. Són ben conegudes aquestes paraules de Lord Acton, no tant el revers que un segle després va afegir-hi Nirad Chaudhuri, “la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament”, però en tots dos casos és sempre convenient que l’anàlisi intel·lectual se sotmeti a la verificació empírica.

‘PSYCHOLOGICAL SCIENCE’ PUBLICA uns experiments dels professors Lammers i Galinsky, de les Universitats Tilburg (Holanda) i Northwestern (Illinois) respectivament, per determinar els efectes del poder i la manca de poder en les actituds humanes, mesurats pel judici moral sobre comportaments propis i aliens que tenen tant les persones poderoses com les que no ho són. El primer contrast és entre el judici respectiu sobre una acció immoral feta pels altres i el comportament propi en un altra acció immoral:

A. Immoralitat dels que carreguen despeses de viatge falses a la feina, diferents d’un mateix. Els no poderosos accepten aquesta pràctica un 24% més que els poderosos, que, tractant-se d’un comportament aliè, els apliquen un judici més sever.

B. Veracitat en contra dels propis interessos. A tots dos grups se’ls donen dos daus, i el resultat de la tirada, tal com el diguin, determina les opcions d’assolir un premi més alt. Els no poderosos s’aparten de la mitjana estadística un 18%, els poderosos un 40%, que no es correspon a la més gran exigència moral que mostraven en l’experiment anterior.

D’AQUÍ EN RESULTA UNA TENDÈNCIA HIPÒCRITA dels poderosos, que exigeixen als altres un comportament més moral que el que ells mateixos tenen. Què passa quan l’acció immoral és la mateixa? Com la jutgen poderosos i no poderosos quan l’acció la fa un mateix o la fan els altres?

A. Licitud de superar els límits de velocitat per arribar a temps a una cita. Els poderosos creuen que si un mateix ho fa és més tolerable, en un 21%, que si ho fa un altre. Els no poderosos jutgen per igual un mateix i els altres.

B. Evasió fiscal. Els poderosos la jutgen més admissible en un 15% quan la fa un mateix que quan la fa un altre, mentre que els no poderosos inverteixen el judici, i en un 16% la refusen amb més força quan l’evasor és un mateix que quan els evasors són els altres.

CONFIRMADA AIXÍ LA HIPOCRESIA dels poderosos, que condemnen les faltes alienes més que les pròpies, treu el cap una altra mena de corrupció, la hipercresia dels no poderosos, jutjar-se a un mateix més durament que quan el judici s’aplica als altres. Una tercera sèrie d’experiments serveix per confirmar-ho, distingint entre els que creuen que la seva pròpia posició de poder o de manca de poder està legitimada, i els que creuen que no:

A. Quedar-se una bicicleta abandonada. Els poderosos que es creuen legitimats veuen el robatori de la bicicleta un 35% més justificat quan ho fan ells que quan ho fan els altres, mentre els no poderosos es jutgen més durament ells mateixos, en un 19% quan creuen legítima la seva manca de poder, i en un 7% quan la creuen il·legítima. Hipocresia i hipercresia concorren, com era previsible, amb una forta excepció: els poderosos que creuen que no mereixen ser-ne jutgen més durament robar la bicicleta quan ho fan ells, en un espectacular 54%, que quan la roba un altre.

CONCLOUEN LAMMERS I GALINSKY que els poderosos són hipòcrites perquè en el fons creuen que les regles que se’ls han d’aplicar són diferents de les aplicables al comú dels mortals, i per tant que el mateix comportament és o no immoral en funció de la persona: ells no estan sotmesos a les mateixes regles que els altres. Ja ho deien els antics romans, quod licet Iovis non licet bovis, el que està permès a Júpiter no li està permès a un bou.

ASSUMIDA LA CORRUPCIÓ DELS PODEROSOS, queda la dels no poderosos que va enunciar Nirad Chaudhuri. Es manifesta en aquests experiments en la hipercresia, jutjar més durament una falta pròpia que una d’aliena, que The Economist vincula als comportaments animals d’evitar el càstig que els poderosos imposen als membres inferiors de la jerarquia quan comencen a surar. La hipercresia actua com a signe de submissió, i per això és més forta entre els poderosos que es creuen il·legítims, i en tot cas entre els no poderosos, per escapolir-se del càstig immediat i agressiu que els pot caure de part dels realment poderosos, que no solament ho són sinó que se senten legitimats i sotmesos a unes regles pròpies, més toves que les que exigeixen i imposen als altres.

HA ESTAT ABUNDANT A CASA NOSTRA l’anàlisi de la corrupció que tres segles de poder absolut sobre els catalans ha generat en els espanyols, inclosos els 30 anys de democràcia i el fracàs de la pedagogia sociovergent, però no ho han estat tant els efectes corruptors en els catalans de la manca de poder: provincianització, infantilització, hipercresia, voluntat de submissió. Enric Vila i Carles Boix són els darrers que han explorat aquestes mefítiques aigües, cabdals per a la supervivència i independència del poble català. ¿La veritat ens és alliberadora, o és preferible dosificar-la o amagar-la? Són compatibles veritat i tremp? Cal demolir els mites o enlairar-los? La freqüent invocació a la unitat, i l’admonició a rentar els draps bruts a casa, ¿són estratègies necessàries en situació de manca de poder, o símptomes de l’assumpció hipèrcrita de la submissió? Una cosa sembla certa, com indica The Economist, hipocresia i corrupció són el preu que les societats paguen per estar regides per mascles (i qualque femella) alfa. L’alternativa, si bé més neta, és el lideratge exercit pels febles ineficients, aquells que diuen als nens que no s’emboliquin, i d’aquests mai no ha sortit la independència d’un poble. Per bastir un Estat cal gent poderosa i que se senti legitimada, calen Júpiters i no bous.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Divendres, 5 de febrer del 2010

Pujol: “No es pot posar al capdavant del país gent sense molt nivell ni molta categoria” – L’expresident considera urgent que el país reaccioni i faci posible el relleu a la presidència del govern

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha considerat avui “urgent” que Catalunya “reaccioni” i faci possible un “relleu” al capdavant del govern perquè “arriben temps difícils”, pel que ha emplaçat la gent de CiU a “posar-hi el coll” per ajudar a Artur Mas a obtenir la presidència.

En un abarrotat Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona, en el primer míting de precampanya de CiU per celebrar la proclamació de Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat per tercera vegada, Pujol ha dibuixat el negre panorama que segons el seu parer espera a Catalunya si segueix “encallada” amb el tripartit.

“Arriben temps difícils, no aptes per a polítics d’aparador. No es pot posar al capdavant del país gent sense molt nivell ni molta categoria”, ha advertit Pujol, utilitzant una referència als “temps difícils” que també fa servir el PSC, en la seva precampanya, per a promocionar la figura de José Montilla com a dirigent seriós.

Segons Pujol, al capdavant de les institucions catalanes fa falta “solidesa més que aparença, serietat i no frivolitat, preparació tècnica, mentalitat, hàbit i experiència de govern, valentia, sentit de l’honor, del compromís i de la fidelitat. Posar l’interès general per damunt de qualsevol altre”.

Atributs, tots ells, que segons la seva opinió atresora Mas, de qui ha dit que “ja ha hagut d’afrontar temps molt difícils per a CiU” i ha aconseguit “resistir” dues legislatures “arraconat” en l’oposició, gràcies al seu “caràcter i coherència”.

Per aquest motiu, ha subratllat Pujol davant prop de 4.000 persones segons l’organització, ha arribat l’hora del canvi a Catalunya que suposi rellevar el “mal conductor” que dirigeix avui el país, a qui ha acusat d’”ofegar” i fins i tot “matar” la il·lusió de la societat civil catalana amb les seves ganes de “ficar el nas a tot arreu”.

En aquests temps de crisi, ha destacat el president de CDC, la Generalitat “té les seves limitacions” per superar la situació per si sola, però un govern que fos capaç de “tirar del carro” permetria recuperar la “il·lusió” i treure Catalunya del sotrac.

Per tot això ha exhortat la militància a “posar-hi el coll” en els mesos que vénen, “sense refiar-se de les enquestes”, per convèncer al màxim nombre de gent a favor de la candidatura de Mas.

Pujol ha demanat anar a buscar “un a un si fa falta” aquells catalans “cansats o decebuts” amb els polítics, o que creuen que “tots són iguals”, per explicar-los que “aquest argument no és correcte”.

Segons l’expresident català, CiU té la “victòria al seu abast”, però per materialitzar-la caldrà fer un “esforç molt general, sostingut, entusiasta, exigent, responsable”: “Si aquesta vegada no es produeix a Catalunya el canvi que convé, aquesta vegada serà culpa nostra, del nostre poc esforç, de la nostra desídia”.

El següent a intervenir ha estat el secretari general de CiU i líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que s’ha compromès a ser “el primer” en ‘posar-hi el coll’ perquè Mas, aquesta vegada sí, es converteixi en president de la Generalitat.

Gripe A – La maldita monja tiene razón

Oriol Domingo | 28/01/2010 – 11:30 horas

1. Teresa Forcades, doctora y monja del monasterio de Sant Benet en Montserrat, fue víctima de una operación de acoso y derribo por su postura contra la vacunación masiva para atajar la gripe A. El tiempo y los hechos le dan la razón. Sus dos tesis han sido confirmadas. La gripe A no sería una pandemia. No era necesaria una vacunación masiva que podía  ser lesiva para algunas personas aunque sería un buen negocio para algunas industrias farmacéuticas.

2. La Organización Mundial de la Salud (OMS), los responsables de la política sanitaria en los gobiernos de España y Catalunya, y sectores mediáticos que, como mínimo,  acusaron de indocumentada y de afán de protagonismo a la hermana Teresa han quedado en evidencia. Los acusadores han quedado desautorizados.

3. Contra la hermana Teresa coincidieron, como una conspiración en la práctica, fundamentalistas laicistas y fundamentalistas científicos. Y también fundamentalistas  religiosos para quienes ella es una maldita monja porque vive la fe y su vocación monacal de una manera que rompe tópicos, viejos esquemas y mentalidades clericales.

4. ¿Maldita? ¡Bendita monja! No ha tenido ni una palabra de menosprecio hacia sus críticos. Y ha mantenido desde el principio y en todo momento dos reivindicaciones. Que nadie sea vacunado contra la gripe A contra su voluntad y que los que libremente decidan vacunarse no sean privados de su derecho a exigir responsabilidades y a ser compensados en caso de daños graves.

5. Encuestas, como las realizadas por www.lavanguardia.es, muestran que la ciudadanía sintoniza con el planteamiento de la hermana Teresa. La pregunta es ésta: ¿Cree que la OMS exageró la alarma sobre la gripe A? El 90% de los opinantes contesta que “sí”; el 9% contesta que “no”; y un 1%  no sabe.

La crisis existencial de Rafa Muñoz – El mejor nadador español lleva seis meses sin entrenarse y la Federación y el Consejo Superior de Deportes están preocupados por el futuro de su carrera

DIEGO TORRES - Córdoba – 25/01/2010

Marimar Gamito es una poderosa entrenadora de natación. Su presencia imponente, su pelo fuertemente atado y sus ademanes enérgicos le confieren un aspecto a la vez maternal y amenazador. La sede del club Navial, en Córdoba, está adornada con fotos en las que se la ve acompañando a los niños como haría la gallina con los polluelos. Su pichón más famoso es Rafa Muñoz. Y, como Rafa dejó de entrenarse hace seis meses, no coge el teléfono, tiene preocupados a la Federación Española y al Consejo Superior de Deportes (CSD) y ha entregado su custodia a su entrenadora de la época infantil, no queda más remedio que ir a Córdoba a preguntar a la única persona capaz de ejercer alguna influencia sobre el genio. ¿Dónde está Rafa? La respuesta de Marimar llega como un latigazo: “No lo sé. Pero ahora está durmiendo”.

Rafa Muñoz, tras batir el récord del mundo de 50 metros mariposa.- ÁLEX CEA

A la sombra de los pinos del Foro Itálico, bajo un sol abrasador, Rafael Muñoz Pérez, de 21 años, se convirtió en julio pasado en el primer nadador nacido en España con dos medallas en unos Campeonatos del Mundo. Su irrupción fue tan fulminante que hasta Michael Phelps, el mejor de todos los tiempos, debió encender el turbo para que el desconocido no le arrebatara el oro en la final de los 100 metros mariposa. Fue la carrera más fabulosa de los Mundiales, con dos participantes por debajo de la mejor marca de siempre. Fue uno de los momentos más grandes de la historia reciente de la natación. Pero es dudoso que se repita. Phelps siguió entrenándose. Muñoz, no. Su futuro es una incógnita que ni Marimar es capaz de aclarar.

Acabaron los Mundiales y el chico guardó sus medallas de bronce en lo más profundo de su maleta. Ansioso por lucir el éxito ajeno, Fernando Carpena, el presidente de la Federación, le pidió que las sacara para exhibirlas ante la prensa en Barajas. “Abre la maleta”, suplicó. Rafa hizo oídos sordos. Se bajó del avión, cogió un taxi y se marchó a Córdoba, su ciudad natal. Pasaron los meses. Un día le vieron en Barcelona. Iba de paso en una roulotte acompañado de un grupo de amigos. Confesó experimentar algo parecido a una crisis existencial y que haría “la vuelta a España”. Luego, nada. Un par de exhibiciones en Andalucía. Y nada otra vez.

El director de alta competición del CSD, Ángel Luis López de la Fuente, se muestra preocupado: “Un nadador de la élite que se toma un año sabático corre el riesgo de perder el tren de la alta competición. Y éste es un tren que no vuelve a pasar”. López de la Fuente sabe que lo que de verdad está en peligro son los Juegos Olímpicos de Londres 2012. Muñoz es una de las grandes esperanzas para conseguir una medalla. En diciembre, la Federación le prometió al CSD que en enero empezaría a entrenarse en el CAR de Sant Cugat. Pero Rafa ha seguido autoexiliándose. Desde entonces, la Federación ha vivido días de revuelo. El sindicato de funcionarios Manos Limpias denunció a la fiscalía a Carpena por un presunto delito de prevaricación y malversación de caudales públicos.

Nada de esto afecta a Rafa, que, según dicen en el Navial, ha estado haciendo “un poco de gimnasio, mucha bici y algo de piscina”. Los empleados de la piscina de Vista Alegre fruncen el ceño. “¿Rafa Muñoz? ¿El nadador? No viene desde el verano, cuando estuvo de vacaciones”, comenta la señora que trabaja por la mañana. La que trabaja por la tarde sí recuerda algo: “De vez en cuando le he visto”. Si se ha bañado en Córdoba, lo ha hecho con dificultad. El Navial alquila tres calles de una piscina municipal de 25 metros. Allí, los entrenadores se las ingenian para que naden 200 personas casi a diario. En la provincia de Córdoba no hay piscinas de 50 metros.

El jueves, la responsable deportiva del Navial, María José Cañete, hizo lo que pudo para explicar la situación. Cañete negó de pleno que la indecisión del nadador tenga algo que ver con la abolición, desde el 1 de enero de los bañadores impermeables con los que consiguió sus éxitos: “Phelps también nadó con un bañador que ahora está prohibido y nos molesta que algunos medios sólo hayan hecho hincapié en el de Rafa. Él no hablará hasta que decida qué va a hacer y, de momento, no lo sabe”.

El mismo jueves, la Federación emitió un comunicado en su web: “Rafa Muñoz continuará su preparación en el CAR de Sant Cugat”. Las versiones se confundían. Rafa callaba. El presidente de la Federación de Andalucía, Juan Biota, hablaba: “Estoy en contacto con Rafa. Ha estado mal asesorado, pero ahora está bien. Se ha tomado unas vacaciones un poco más largas de lo que habrían querido los técnicos. Ha planificado un año light y después del Open de España verá a los entrenamientos. Su fijación no son los Europeos de este año. Él lo que quiere es comerse a Phelps”.

Phelps volvió a los entrenamientos a finales de agosto. El estadounidense lleva cinco meses preparándose para los Mundiales de 2011 y los Juegos de 2012 mientras, en España, la joya más apreciada de la Federación se refugia en Córdoba del ruido de un mundo que cada día soporta menos. Sus amigos no le hablan de natación porque cada vez que le mencionan la competición le ven agitarse. Después de los Mundiales, Rafa pensó en abandonar. Al final, optó por no resolver nada. Su apego a Córdoba es un poderoso condicionante desde que se marchó a Barcelona en 2006. Desde entonces hasta 2008 se entrenó a las órdenes de Joan Fortuny, que le conoce bien. “En mi opinión, instalarse en Barcelona no le va a venir bien”, explica Fortuny; “habría que buscar una fórmula intermedia para que él se encuentre a gusto. Sus experiencias fuera de Córdoba, en el CAR y en Marsella, han sido malas. Él es muy de la familia, de los amigos, de la novia… Es raro que los récords y las medallas no le hayan motivado más… Debería poder entrenarse en Córdoba y después hacer las concentraciones y la puesta a punto con el equipo en piscinas de 50. Pero Villanueva quiere que vaya al CAR”.

Luis Villanueva, el director técnico de la Federación y brazo derecho de Carpena, considera que Rafa Muñoz es el abanderado de la natación española. Las medallas del cordobés constituyen el principal respaldo político de los gestores de la Federación, elegidos a finales de 2008. Por eso resulta especialmente extraño que hayan sido incapaces de controlarle. Villanueva se muestra seguro: “En Córdoba no puede entrenarse. Allí no hay ni piscina, ni entrenadores ni otros nadadores de primer nivel. A partir de febrero, Rafa ha elegido ir al CAR a entrenarse con José Antonio del Castillo. No podrá tomarse este año como de transición. Con el tiempo que lleva sin entrenarse al 100% es suficiente. Ahora tiene que apretar. Deberá ir al Open de España para hacer la mínima para los Europeos de este verano. Si no la hace, consideraremos su caso para incluirlo en el equipo”.

Las medallas de Roma le dan derecho a una beca ADO de 45.000 euros. Sumando premios más estímulos federativos, este año Rafa ingresará unos 60.000 netos. No es el Gordo. Pero, según el propio Rafa, tampoco eso le haría cambiar su forma de ver la vida. Como dijo antes de Roma: “No quiero llegar a los 28 años para darme cuenta de que he perdido mil cosas por la natación, los amigos, la pareja…, y no poder rectificar. No quiero sentirme culpable. Yo no soy ambicioso. Y las cosas que me gustan no se compran”.

Terrassa, el Palacio de los mil millones

jueves 21 de enero de 2010

Terrassa, el Palacio de los mil millones (I)

En la joven diócesis de Terrassa, nacida de la polémica y dolorosa partición de la milenaria diócesis de Barcelona, el obispo Saiz Meneses, sigue con su consabida receta y modus operandi tradicionalista. Ávido de emular al esplendor del poder episcopal de antaño, Saiz Meneses ha adoptado como una de sus prioridades (¿pastorales?) la construcción de un nuevo Palacio Episcopal, hecho insólito en la historia reciente no sólo de la Iglesia catalana sino también de la española.

En una diócesis donde en los últimos años varias órdenes religiosas se han visto obligadas a abandonar escuelas y centros en los que ejercía su acción pastoral centenaria -ya sea por falta de vocaciones o también por invitación expresa del señor obispo-, cuesta entender que no se haya podido encontrar un local eclesial para alojar los servicios diocesanos. Parece, más bien, que se ha optado por una construcción faraónica para contentar la “dignidad” episcopal de este prelado ambicioso y amante también de las grandezas terrenales.

El magno proyecto, por su tamaño y situación, ha requerido una adaptación parcial del plan urbanístico de la ciudad de Terrassa para incrementar la edificabilidad de la finca donde se construye. El presupuesto de construcción del nuevo Palacio Episcopal, oficialmente, es de seis millones de euros, es decir mil millones de las antiguas pesetas. Pero si se le suma el valor del terreno en el que se edifica –una parcela de mil metros cuadrados cedida por la Fundación Busquets- y los costes de amortización del crédito de tres millones de euros que ha suscrito el Obispado con la Caixa de Terrassa el coste final del Palacio se situaría entre los siete y ocho millones de euros, es decir entre los 1.200 y los 1.300 millones de las antiguas pesetas. Todo ello sin contar con los gastos de mobiliario y decoración.

El edificio, cuyo diseño exterior ya ha generado las primeras polémicas, se encuentra en la calle Vinyals, números 47-49, en una zona céntrica y de alto valor inmobiliario de la ciudad de Terrassa, muy cerca de su Rambla. Sólo a título informativo, antes de la eclosión de la burbuja inmobiliaria, que es cuando se empezó con el proyecto y la construcción del Palacio, el valor de la zona llegó a sobrepasar los 4.000€ el metro cuadrado en obra de nueva edificación. Ahora ha bajado, pero se mantiene alrededor de los 3.000€ el metro cuadrado…

lunes 25 de enero de 2010

Terrassa, el Palacio de los mil millones (y II)

Pues bien, el Palacio que ya está en su fase final de construcción superará los 5.000 metros cuadrados y tendrá cuatro plantas más una de semi-subterránea y tres de subterráneas. La planta baja y el primer piso se dedicarán a la administración diocesana, incluyendo el Tribunal Eclesiástico, despachos de las delegaciones episcopales y de los vicarios episcopales y obviamente el despacho del señor obispo, así como de su secretaría personal. La segunda y tercera plantas estarán reservadas al uso privado del obispo Saiz Meneses, con su residencia y la de su secretario, contando incluso con un apartamento de varias habitaciones reservado para sus invitados especiales. Además del Palacio, rebautizado con el nombre más neutro de Cúria Diocesana, también contará con una capilla para 25 personas de capacidad, una sala de actos para 120 personas y distintos espacios para la instalación del futuro Archivo Diocesano. A todo ello hay que sumar las tres plantas de parking con un total de 75 plazas, una parte de las cuales serán de uso público y serán explotadas por la Fundación Busquets.

Eso sí, y como prueba de que el señor obispo es sensible a las demandas de la sociedad contemporánea, se ha hecho hincapié en que el Palacio Episcopal sea “sostenible”. No en el sentido económico, como es obvio por lo descrito hasta ahora, sino ambiental. Así, el Palacio contará con un sistema de placas fotovoltaicas que, esperemos, ayude a reducir la factura eléctrica de tan magno edificio…

Pero hay otros elementos para la polémica, más allá del debate sobre si en pleno Siglo XXI tiene sentido la construcción de nuevos palacios episcopales –aunque sean camuflados con los nombres de curias diocesanas-, sus dimensiones, su diseño, sus costes de edificación o los gastos futuros de mantenimiento. La polémica también surge a raíz de los orígenes de los fondos para su construcción. De los seis millones de euros declarados oficialmente, tres van a cargo del crédito ya mencionado que el Obispado ha firmado con la Caixa de Terrassa. Crédito cuya amortización lastrará durante muchos años la débil economía del Obispado, que pasa por fuertes limitaciones económicas fruto de su reciente y forzado nacimiento. Pero más polémico es el origen de los otros tres millones de euros: uno procede de “donaciones varias” de las que se desconocen los detalles y los otros dos restantes han sido aportados por la Fundación Busquets, la misma fundación que ha cedido el terreno.

Hay quien se pregunta si una fundación como la Busquets, regentada por las Hijas de la Caridad de San Vicente de Paúl y con funciones de tipo social (centro de menores, comedor, duchas y ropero social) es la más adecuada para estas aventuras inmobiliarias… Tampoco está muy claro que sea la propia Fundación quien haya adoptado la iniciativa en este asunto…

Pero parece que al obispo Saiz Meneses estos pormenores mundanos no le preocupan, como tampoco le quita el sueño la imagen de la Iglesia Católica que dicho proyecto pueda ofrecer en su diócesis, de fuerte base obrera y popular, duramente afectada por los estragos de la crisis económica, con altos índices de paro y crecientes necesidades de asistencia social. Lo que le importa es que pronto podrá disfrutar de su faraónico Palacio Episcopal, acorde con su visión medieval de la dignidad episcopal que, por supuesto o al menos él lo piensa así, está por encima de estas nimiedades. Lo que tampoco nos queda claro es si el eminentísimo mentor del obispo egarense, amante aquél de los placeres más señoriales de los palacetes modernistas catalogados de la parte alta de Barcelona, tendrá a bien utilizar el apartamento de invitados que se ha construido, a su medida, en la menos aristocrática Terrassa. O si será para los amigos de Germinans.

Millor amb Andorra que amb Catalunya

El president d’Aragó, Marcel·lí Iglesias, assegura que Osca té «la millor muntanya dels Pirineus» i que la candidatura de Saragossa als Jocs Olímpics d’Hivern de 2022 guanyarà la de Barcelona, anunciada recentment per Jordi Hereu, l’alcalde de la capital catalana. Iglesias ha reblat el clau i hi afegeix que «té les millors estacions d’esquí i les millors possibilitats per acollir uns Jocs Olímpics», i que «en Jocs d’Hivern guanyarem Barcelona; estem molt segurs de la nostra candidatura». Igualment, s’ha mostrat convençut dels suports a les aspiracions aragoneses tant del Govern espanyol com del Comitè Olímpic Espanyol (COE).

El president aragonès es mostra sorprès per l’anunci d’Hereu i afirma que, després de parlar amb l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, han decidit seguir endavant amb la candidatura aragonesa. Iglesias té la sensació que Hereu «no devia saber gaire bé que ja hi havia una candidatura prèvia, la de Jaca, Osca i Saragossa». Tot i això, admet que «la competència és lliure».

Irritació lleidatana
L’estratègia d’Aragó, concretada per Belloch, va ser proposar a Andorra fer uns jocs d’hivern conjunts, excloent-ne Catalunya. Això va irritar Lleida i les estacions catalanes, que van reclamar una candidatura unificada. L’últim cop que ho van demanar va ser aquest novembre, en què l’alcalde de la capital del Segrià, Àngel Ros, va advertir que, si no hi havia candidatura unitària dels Pirineus, n’hi hauria una de catalana, que és el que finalment ha succeït.

Dins de l’àmbit de l’esquí, des del Govern aragonès s’ha creat l’empresa pública Aramón, que s’ha fet titular de les principals estacions i dirigeix la seva expansió, destinada a convertir l’esquí aragonès en una referència als Pirineus, en clara competència amb les estacions catalanes. És en aquesta estratègia que s’emmarca la candidatura dels Jocs d’hivern de 2022, que lidera per primer cop Saragossa, després que Jaca hagi estat eliminada anteriorment en tres ocasions. I, totes, per falta de la massa crítica i de la potència urbana que, ara, una ciutat com Saragossa sí que li pot donar.

Monarquia? República? Independència!

I.- Monarquia o República als nous Estats

Una de les primeres decisions que ha de prendre un nou Estat independent és quina forma adopta, monarquia o república, i és també la que haurà de prendre Catalunya quan esdevingui Estat. Si examinem els nous Estats independents a Europa i el món al llarg dels segles XVIII, XIX, XX, i XXI, aquesta decisió ja s’havia pres abans de la independència pels sectors hegemònics que la lideraven, o almenys els termes del debat ja s’havien decantat d’una manera clara en favor de la monarquia o la república i havien arrelat en el poble, de manera que la decisió post-independència no fou més que la formalització solemne d’una decisió ja presa, que sovint venia fortament determinada pel context internacional on neixia el nou Estat: en un context de monarquies, els nous Estats tendeixen a prendre la forma monàrquica, i la forma republicana en un context de repúbliques. Als segles XVIII i XIX, quan predominaven les monarquies, tots els nous Estats europeus es proclamen monarquies i reprenen la dinastia històrica (Sèrbia) o n’adopten una de nova (Grècia, Bèlgica, Romania, Bulgària), però a Amèrica, encara que esdevinguin repúbliques, importants sectors defensen la conveniència de la monarquia (USA) o s’esdevenen intents monàrquics de curta durada (Haití, Mèxic, Brasil).

La substitució arreu al segle XX de les monarquies per les repúbliques als Estats ja existents provoca una gairebé universal adopció de la forma republicana pels nous Estats, o unes monarquies de curta durada, com ara Líbia, Egipte, o Iraq. Només pocs Estats sorgits de la descolonització han restablert les monarquies tradicionals, com ara Tonga, Marroc, Aràbia o els Emirats; o establert monarquies noves estables, com ara Jordània.

A Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d’Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei a un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca per l’hegemonia al Bàltic i el domini sobre la pròpia Noruega.

Per altra banda, arreu del món els nous Estats independents sorgits de l’Imperi Britànic han mantingut sovint la Corona britànica com a Cap d’Estat, de vegades temporalment (Irlanda), de vegades de manera duradora (Canadà, Austràlia, etc).

II.- Estat català: Monarquia o República?

No és rellevant que el catalanisme, especialment d’esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia a la forma de l’Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana a que fos monàrquica. No es tracta d’això, sinó de l’Estat català, de la conveniència de la Monarquia o la República per la Catalunya independent.

Si només ens fixem en la probabilitat, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons:

1.- Manca de dinastia històrica.
2.- Context internacional republicà: en un segle no s’ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món. Els nous Estats són repúbliques.
3.- Manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya ho són de la Monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d’Espanya, els independentistes catalans no son monàrquics.

Nogensmenys, si l’Estat propi és l’objectiu i la dicotomia independència/dependència és la contradicció principal, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi. Des d’aquest punt de vista, dos són els escenaris que recomanen l’adopció de la forma monàrquica, si s’esdevenen, aplicant el conegut principi valencià “lo que més convinga, lo que faça falta”:

1.- La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l’Estat català un plus de visibilitat, especialment si s’adopta una dinastia altament visible al món i seguint l’exemple noruec s’entronitza a Catalunya la Casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar.
2.- Les facilitats que pot oferir a l’establiment i consolidació de l’Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a Cap d’Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s’esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a Cap d’Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola.

El primer escenari és altament improbable, per manca de suport popular i polític a l’establiment de la Casa de Windsor com a Casa Real de Catalunya.

El segon escenari només s’esdevindrà si els espanyols s’avenen amb més facilitat a l’independència catalana si mantenim la seva Casa Real, i si aquesta l’acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia Casa Real espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l’establiment de l’Estat català amb Rei o Reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: República a Espanya, Monarquia espanyola a Catalunya, tal com s’esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent.

En conclusió, el futur Estat català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l’objectiu principal, que no és la república: és la independència.

Aquest article va ser exposat com a ponència en el III Congrés Catalanista celebrat aquest any 2009

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) i Vocal d’Òmnium Cultural (OC).

ERC obre la porta a un Goven d’unitat i un front català a Madrid

MADRID, 14 (EUROPA PRESS)

El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Ridao, ha defensat que els partits catalans reaccionin conjuntament davant de la pròxima sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

També ha explicat que els republicans no veurien malament fins i tot la idea que aquesta unitat d’acció es plasmi tant a Catalunya, a través d’un possible “govern d’unitat”, com a Madrid, amb un front dels partits catalans amb representació en les Corts.

“Hi ha un plantejament que no està malament, que nosaltres abonem, que és a veure si d’una punyetera vegada els partits catalans a Madrid, en comptes de vigilar-se, plantegen un autèntic front unitari. I aquest escenari pot tenir correspondència a Catalunya a través d’un govern d’unitat”, ha comentat Ridao en una entrevista a Europa Press.

El número dos d’ERC ha explicat que la seva formació té “una opinió formada” sobre l’acord que hauria de sortir de la cimera que preveu convocar el president català, José Montilla, per buscar una posició comuna de tots els partits catalans, una vegada que el Constitucional doni a conèixer la seva sentència, però ha subratllat que no volen predeterminar en què ha de consistir aquest pacte perquè farien “un flac favor” a la seva consecució. “ERC es vincula a aquesta resposta unitària”, ha afegit.

MOVIMENTS SÍSMICS DESPRÉS DE TRES ANYS D’ESPERA

Ridao ha rebutjat especular sobre la data de votació de la sentència, tot i que admet que a Catalunya se l’espera ja, i considera que una de les conseqüències que l’Estatut porti “tres anys al cadafal” del TC és que “des de la centralitat sociològica i política catalanes” han sorgit “moviments sísmics que plantegen una superació clara de l’etapa autonòmica”.

Aquest moviment, que Ridao defineix com a “constructiu” i contrasta amb el clima de “desànim, desesperança i derrotisme” que imperava en la societat catalana fa només un parell d’anys, s’ha plasmat, segons explica, en les consultes populars sobre la independència que s’han convocat en alguns municipis. Segons la seva opinió, aquest corrent, sorgit de la societat civil, pot donar lloc a diferents respostes davant de la sentència.

Pronostica que aquestes poden traduir-se fins i tot en “desdenyar” l’acatament de la sentència, bé llançant “un nou desafiament a l’Estat en forma de l’Estatut que en el seu moment va aprovar el Parlament” o “plantejant un Govern d’unitat” o una ‘Solidaritat Catalana’ inspirada, segons ha detallat, en el que es va fer el 1906 quan, abanderats pel regionalista Francesc Cambó, “tots els partits catalans van plantejar un front comú a Madrid” fins al punt de retirar-se de les Corts.

Altres de les derivades d’aquest moviment “transversal” en què Ridao agrupa gent de CiU, PSC i fins i tot IU, podria implicar que la resposta al TC fos l’organització d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant la pròxima legislatura. Això sí, assumeix que aquesta opció “requereix una majoria social i política important”.

“Si es planteja una iniciativa d’aquest tipus, a més fora del marc legal, ha de ser amb una força important”, postil·la, puntualitzant que no es podria aplicar com s’ha fet fins ara amb la consultes sobiranistes celebrades en alguns municipis.

SOBIRANITZACIÓ DE CATALUNYA

Ridao creu que a aquesta tesi s’hi han apuntat molts “federalistes i autonomistes de bona fe” als quals els ha caigut “la bena dels ulls” perquè han constatat que, per parlar de l’augment de l’autogovern, “a Madrid comunica o ningú es posa al telèfon”. Aquesta “sobiranització sociològica i política” de la seva comunitat té, segons Ridao, un clar reflex en les enquestes.

“Alfonso Guerra deia que érem estratosfèrics. Jo no ho sé, però sí és clar que Catalunya i Espanya cada dia viuen en mons més paral·lels, són dos planetes cada vegada més allunyats. I d’això –ha avisat– han d’anoatra-ho el PSOE i també el PP, que és qui ens ha portat a aquest carreró sense sortida impugnant l’Estatut per emprenyar Zapatero i per imposar una victòria ideològica des del punt de vista d’un Estat cada dia més uniforme”.

Al marge d’aquest moviment més pròxim als postulats independentistes d’ERC, Ridao s’ha referit també a “algun fenomen populista i demagògic puntual, fins i tot de caràcter personalista que vol abanderar una part d’aquesta reacció política davant de la sentència”, fent clara referència a l’eventual salt a la política del president del Barça, Joan Laporta, de la mà de l’exdirigent republicà, Joan Carretero.

“Diguem que aquesta gent comparteix el mateix aliment espiritual però com han menjat més de pressa també han rotat abans. En tot cas, formen part d’aquesta situació que no es pot desdenyar des de Madrid dient que cal acatar la sentència sense més, perquè això serà molt difícil, per no dir impossible”, ha advertit.

El dirigent republicà ha recordat que, a Catalunya, també hi ha qui planteja com a reacció una sentència adversa una reforma de la Constitució per establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya i superar via estatutària”, una opció que ERC no abona.

En qualsevol cas, “tot i totes les escaramusses polítiques i en un context fins i tot plenament electoral” ERC insisteix en la necessitat de buscar una reacció coordinada tant en la cimera que convoqui Montilla com el Parlament, perquè que allà va néixer l’Estatut i perquè “es dóna la paradoxa” que ERC, que està en el govern, no li dóna suport, però CiU, que no governa, sí que l’abona.

ELECCIONS SI ALGÚ INSTRUMENTALITZA

Amb aquest escenari, Ridao advoca per “conjurar el perill que CiU vulgui instrumentalitzar aquesta qüestió en clau electoralista”. “CiU està concernida i obligada també a fer pinya no tant defensant, que també, el text, sinó, com farà ERC, exigint respecte a la voluntat popular expressada a les urnes”.

De l’impacte de la sentència i de l’actitud dels partits dependrà, segons Ridao, que hi hagi o no un avançament de les eleccions autonòmiques. Tot i que insisteix que no està previst, admet que si finalment hi ha una resposta conjunta caldrà acordar també el calendari electoral. “Si no n’hi ha cap i alguna força té temptació d’instrumentalitzar en clau electoral, pot ser que hi hagi alguna circumstància que ens porti a un avanç electoral, tot i que no hi ha cap intenció ara per ara d’afavorir-ho”, ha aclarit.

“Més enllà del procés formal de com s’adopta una resposta, que és un panorama encara incert i desconegut, ERC té molt clar que farà pinya amb tots els qui exigeixin respecte a l’Estatut, però, independentment del contingut de la sentència, nosaltres estem en una situació de clara superació de l’etapa autonomista i de la via estatutària”, ha resumit Ridao.

Segons el seu pronòstic, la decisió del TC pot ser “una sentència molt ofensiva que suposi una trava molt clara a l’aspiració d’autogovern, o bé una sentència que modifiqui alguns aspectes del text, tot i que sigui un envà i no un paret mestra”.

“Estic convençut que, tot i que el tribunal faci un exercici d’intentar conciliar moltes coses amb una sentència on hi càpiguen diferents lectures, difícilment els partits i la gent pensarà que s’estalvia l’Estatut –ha conclòs–. Qualsevol sentència que introdueixi algun element d’interpretació rígida o anul·li algun precepte serà llegida en clau clarament negativa; l’estat d’opinió sobre la sentència ja està bastant predeterminat i la gent espera una sentència contrària”.