Hola, bon dia. Hola, buenos días, dígame

Publicat el dilluns 16 de juny de 2008 a MÓN DIVERS – Nacions, Drets Humans, Conflictes –

«Hola, bon dia». Així de concís, així de senzill i sense cap més complicació em presento a organismes públics catalans per a efectuar qualsevol tipus de gestió. Una darrera l’altra, trobo la resposta següent: «Hola, buenos días, dígame». Un exercici empíric poc rigorós si vostès volen, però que els convido a efectuar en jutjats, registres, oficines de correus i altres organismes públics.
Sobre el paper (la llei), les dues llengües s’equiparen. A la realitat, se sobreposen. A la política, es manipula. I a l’administració, s’ignora. Aquestes són les realitats del català a Catalunya, perquè no es pot parlar d’una sola realitat. Per tot això, no es pot parlar de situació de la llengua, perquè en cada àmbit en té una.
En el supòsit que plantejo: des d’àmbits de l’Estat espanyol es posa en dubte la necessitat de l’obligatorietat de conèixer el català per exercir una plaça pública a Catalunya (subvencionada per tots els ciutadans, per tant), criticant en certs casos la regulació d’aquest deure. Hi ha algú que pensa que sempre és millor parlar de deures i després de drets, per allò de «reps el que dónes». Doncs bé, en aquest cas, algú s’ha plantejat si el ciutadà que s’adreça en català davant un organisme públic ubicat a Catalunya i en front d’un funcionari públic, i contesta en castellà, perquè així ha rebut la resposta, no compleix amb el deure de conèixer el castellà? Però al mateix temps, no podem passar per alt que es vulnera un dret bàsic: el de la tutela judicial efectiva: el dret a dirigir-se a l’administració pública en qualsevol de les llengües oficials del territori
En l’àmbit dels convenis col•lectius de treball, per exemple, quan ens ocupem de la normalització lingüística, simplement es diu que s’hauran de penjar cartells informatius a la seu de l’empresa en català i si s’escau, en castellà. On és la discriminació? Es prohibeix un cartell en particular? O s’intenta garantir la presència d’un i oferir també l’altre?
Amb una simple vocació docent, vull remarcar finalment la diferència entre discriminació i discriminació positiva; aquesta última s’ocupa de tractar de manera diferent fets fàcticament idèntics amb tractament o situacions desiguals. D’això parlem.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s