No som una carpeta

Post publicat el 13-04-2009 a les 21:10

Zapatero_carpeta.jpg

No som una carpeta

Finalment, i després que algú li esgarrés els plans, Zapatero ha fet efectiu el relleu de diversos ministres. No són canvis insubstancials, perquè se’n va Pedro Solbes, el ministre d’Economia que no va saber preveure la crisi. És, per tant, un canvi que no ha sorprès ningú. La sorpresa és, si de cas, haver substituït Solbes per Elena Salgado, que, si bé és economista, no se li coneix una gran trajectòria en aquest camp. Més aviat és una servidora de l’Estat, amb ribets jacobins marcadíssims, com s’ha pogut comprovar mentre ha estat ministra d’Administracions Públiques.

LLEVAT DEL CANVI EN LA CARTERA D’EDUCACIÓ, que és un evident pas endavant perquè, agradi més o agradi menys, Ángel Gabilondo és una millora davant de la discreta Mercedes Cabrera, i, també, perquè absorbirà la secretaria d’Estat d’Universitats -que, actualment i absurdament, formava part del ministeri de Ciència i Innovació-, els altres canvis anunciats a Sanitat, Foment i Cultura, incloent-hi el de Manuel Chaves com a nou ministre de Cooperació Territorial, no són per tirar coets. Al contrari. Tot plegat sona a vell i a un desembarcament dels càrrecs del partit al govern: el president, el secretari general i el vicesecretari general del PSOE seuran a l’executiu en la seva doble funció. A més, la presència de qui ha estat president d’Andalusia és l’auguri que el cafè per a tothom va de veres i que no tindrà aturador. El PSOE de Rodríguez Zapatero acabarà per fer el mateix que s’havia plantejat Felipe González amb la LOAPA, però per una altra via, més refinada si ho volen dir així. Després d’haver foragitat els nacionalistes dels governs d’Euskadi i de Catalunya amb l’ajuda del PP i dels teòrics independentistes catalans (lligats al PSOE com si en fossin les minyones), ara Zapatero ens estrangularà amb Chaves (que ja va aconseguir cobrar el mal anomenat deute històric abans d’abandonar la presidència andalusa) i la lletania de la cohesió social.

LA NOVA ETAPA QUE S’OBRE SERÀ CRÍTICA per a Catalunya. Entre altres raons perquè els socialistes catalans són presoners de la seva dependència del PSOE. No ho poden evitar ni quan governen a la Generalitat i s’adonen que allò que abans ells anomenaven victimisme (que de fet era la denúncia del catalanisme per la discriminació centralista) era molt més que una invenció romàntica nacionalista. Des que presideixen la Generalitat han pogut constatar que la manca de sobirania estrangula qualsevol possibilitat de fer polítiques públiques de veritat, i tot i així no han fet res per rectificar. Es passen el sant dia culpant els nacionalistes de tots els mals, amb la complicitat aberrant dels independentistes, però no posen mai en dificultats el PSOE. No poden fer-ho perquè estan lligats al PSOE per jerarquia i, també, perquè l’ànima, la matriu d’on provenen la majoria dels dirigents actuals, els ho impedeix. Entre els que eren de la Federació Catalana del PSOE (De Madre o Corbacho), del PSP de Tierno Galván (Iceta o Pérez) o de partits de l’extrema esquerra comunista (Montilla o Ferran), la sensibilitat catalanista és de perfil baix. El corrent del PSC d’arrel catalanista, el que venia de l’MSC, s’està extingint i el que en queda em fa l’efecte que està ancorat en el passat i que és ideològic a cor què vols, com de fet ja ho era abans. Per als dirigents socialistes catalans, el fet català s’ha transformat en una “carpeta” ministerial que cal resoldre d’una vegada sense trencar cap plat.

PLANTEJAR-HO AIXÍ, COM TAMBÉ VA FER el secretari general d’ERC, és capgirar el sentit històric de la reivindicació nacional catalana. És haver caigut en el parany dels federalistes -a l’estil Pi i Margall i no pas del Club del Federalistes de Valentí Almirall-, per als quals la sobirania és sempre una i està sota el control de l’Estat i, per tant, la descentralització és administrativa i prou. La setmana passada Ferran Mascarell era ben contundent en això: “Acabem amb l’axioma que els socialistes estatals són federalistes. No ho són. Acabem amb l’ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res”, si bé també reclamava que els sobiranistes acabessin amb la seva indefinició sobre el model d’Estat i que s’acabés amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Però aquí és on s’equivoca Mascarell, perquè no veu que la direcció socialista catalana considera un mite nacionalista la anormalitat nacional que ell proclama per a Catalunya. Aquest és el dilema. El plantejament de l’exconseller és sobiranista al cent per cent i no pas administrativista, que és com ho enfoca Chaves i al seu darrere el president Montilla. L’única ambigüitat dels sobiranistes és, si de cas, no poder resoldre el dilema per la via democràtica del dret a decidir. A Euskadi, Ibarretxe ho va intentar i no se’n va sortir. Fins i tot li ha costat el càrrec, oi?, a mans de l’aliança nacional espanyola. Aquí la cosa no és tan bèstia, però l’efecte és el mateix, perquè el marc de referència dels federalistes i dels sobiranistes no serà mai el mateix. I mentre l’hegemonia sigui dels federalistes, no hi ha res a fer. La reivindicació de reconeixement de les nacions sense Estat atempta sempre contra la identitat nacional, impulsada i inventada per l’Estat, perquè es resisteix a esdevenir una mera carpeta.

Publicat a l’Avui, el 13/04/09. Il·lustració: Jaume Batlle

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s