És possible que els trets que et fa sentir membre d’una comunitat desapareguin – Entrevista al Dr. Josep Lluís Alay Rodríguez

Dimecres 17 de Juny de 2009

alay
“Tot i no ser potències colonials, sempre mantenim una responsabilitat respecte a tot el que passa a la resta del món.”
Entrevista al Dr. Josep Lluís Alay Rodríguez
Director de l’Observatori del Tibet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona. Professor associat del Departament d’història contemporània de la UB.

P.- Parlem molt del dret a decidir, però en què consisteix exactament?
R.- Que un poble pugui exercir el dret a decidir significa, per mi, el dret a l’autodeterminació. És a dir, decidir si vol seguir lligat a una determinada estructura estatal, si vol tenir un cert grau d’autonomia, si vol tenir una relació confederal amb l’estat al qual pertany o, finalment, si vol aconseguir la independència.

P.- Però com es defineix el concepte poble?
R.- El poble es caracteritza per un seguit de trets identitaris.

P.- Posi’ns algun exemple…

R.- El exemples són molt amplis. Poden ser des d’aspectes lingüístics –que són els que nosaltres ens són més propers– però també poden ser tradicionals, religiosos o culturals. Altres trets poden ser la tradició secular. Però bé, en aquest planeta tan divers i diferent no hi ha una regla general que permeti delimitar concretament què és un poble.

P.- Per això fa falta una voluntat col·lectiva, suposo?
R.- Sí, evidentment una voluntat majoritària pot ser la consciència de pertànyer a un únic poble. Però bé, aquesta consciència la creen paràmetres molt diversos. És una consciència que t’identifica a una mateixa comunitat i que arrossega tot un seguit d’accions polítiques, culturals, socials o religioses que tenen una estreta relació entre sí.

P.- Una consciència que de la mateixa manera que es pot crear, també es pot desintregrar…
R.- Cert. Es pot desintegrar de la mateixa manera que s’ha creat. És possible que els trets que et fa sentir membre d’una comunitat desapareguin, ja sigui per la força o per voluntat pròpia.

P.- Quin paper té occident i més concretament Europa en els actuals conflictes d’Àsia?
R.- Nosaltres no hi hem tingut una relació colonial directe i, per tant, tenim poca culpa respecte els conflictes actuals. En tot cas, però, l’hem tingut indirectament via Espanya. El cas de les Filipines n’és un exemple. Ara bé, estic parlant només d’Àsia, ja que si mirem altres continents, n’hi trobarem més. Però en tot cas, la responsabilitat d’aquesta relació colonial correspon a Espanya i no a nosaltres.

P.- Però quina és aquesta responsabilitat?
R.- Posarem l’exemple d’Espanya. Espanya té una responsabilitat clara i evident amb el dret a decidir del Sàhara Occidental. Té una responsabilitat perquè colonitza un territori i després de colonitzar-lo es fa responsable de la seva administració. El problema sorgeix en el moment que aquest poble vol exercir el seu dret a decidir d’acord, fins i tot, amb resolucions de les Nacions Unides. Llavors la potència colonial no respon davant les exigències que li demana la Comunitat Internacional. És a dir, no afavoreix el dret a decidir d’aquella comunitat sobre la qual està governant. Espanya, per tant, té un grau de responsabilitat respecte al futur d’aquest poble. Hi ha una responsabilitat d’expotències colonials on no s’ha pogut exercir el dret a decidir. Però bé, no tota la responsabilitat és d’Europa.

P.- Qui més tenim?
R.- Després hi ha el que anomeno el colonialisme asiàtic, africà o americà. Uns estats nascuts del colonialisme europeu que esdevenen potències colonials respecte altres pobles. En aquestes situacions, la responsabilitat europea s’acaba, i comença una altra responsabilitat, la de la nova potència colonial. Algunes noves potències colonials acaben actuant de la mateixa manera que ho van fer aquelles potències europees de les quals elles es van voler alliberar.

P.- I quin ha de ser el paper de l’excolònia, un cop queda constituït el nou estat?
R.- Depèn. Si la potència colonial cedeix un territori que estava governant i, tot seguit, hi ha problemes interns dins de l’excolònia, podríem afirmar que la responsabilitat directa ja no és seva. Com a mínim, té la mateixa que qualsevol altre membre de la Comunitat Internacional. Ara bé, si ens creiem que tots formem part d’una mateixa comunitat, no podem tancar els ulls davant d’una situació de violència, de repressió o de violació dels drets humans. Per tant, tot i no ser potències colonials, sempre mantenim una responsabilitat respecte a tot el que passa a la resta del món.

P.- Centrem-nos més en el conflicte del Tibet. Quina responsabilitat hi han de tenir les democràcies del món?

R.- Han de vetllar perquè es compleixin els drets humans recollits a la carta de les Nacions Unides. Aquí tots hi tenim una certa responsabilitat. Especialment, però, aquells règims on hi ha llibertat d’expressió, de pensament, de creences religioses, etc. El cas del Tibet, abans que fos annexionat a la Xina l’any 1950, no era el d’una colònia. En tot cas hi havia un estat europeu –el Regne Unit– que mantenia una relació privilegiada amb el Tibet, una relació que l’any 1947 recull la India. D’aquesta manera, el Regne Unit va esquivar una certa responsabilitat respecte el conflicte del Tibet ja que la intenció anglesa era no enemistar-se amb la Xina. Totes les relacions que mantenien britànics i tibetans les hereten els indis. La pregunta és si això eximeix de qualsevol responsabilitat als britànics. I bé, jo no crec que els tibetans s’estiguin plantejant si aquell país que va mantenir unes relacions privilegiades amb ells té o no responsabilitats a dia d’avui. Els tibetans esperen que els països democràtics diguin alguna cosa respecte la seva situació.

P.- Aquesta responsabilització com s’ha de plasmar?

R.- Es pot materialitzar quan hi ha reunions bilaterals o multilaterals de màxim nivell entre dirigents polítics. És a dir, que s’expliqui als dirigents de l’altre país que segons les informacions que té aquell estat, es produeix una situació de violació de drets humans en una part del territori que administra. També hi ha mesures de pressió molt més contundents com els canvis en les relacions econòmiques. Però un comportament que per mi no és lògic és que quan hi hagi una visita d’un membre important d’un d’aquests pobles oprimits s’esquivi rebre’l.

P.- Expliqui’s…
R.- Estic parlant de quan el president Montilla va negar-se a rebre el Dalai Lama. Les visites del Dalai Lama sempre són complicades. Però això significa que si una de les parts en conflicte no vol que parlem amb l’altre, hem de fer-li cas?

P.- Això es va veure clarament en els jocs Olímpics de Pequín. Primer una sèrie de presidents van negar la seva assistència i, finalment, tots hi van claudicar.
R.- Sí, sí. Al 2008 hi ha hagut tota la història de les relacions entre França i la Xina. França va dir que si no canviava la situació al Tibet no aniria a la inauguració dels Jocs Olímpics. Després, però, no es va complir. De fet, va fer tot el contrari: França va intentar de totes les maneres possibles millorar les relacions amb la Xina.

P.- Els
estats totalment independents no existeixen.

R.- Exacte. La qüestió, però, passa per preguntar-te de qui vols dependre. Vols dependre de Pequín o vols dependre de Brussel·les? Potser hi ha gent que vol dependre de Pequín. Molt respectable. Però vaja, a mi no em sembla el model ideal de democràcia, llibertat, respecte als pobles…

P.- Per quina raó el conflicte del Tibet ha agafat tanta rellevància?
R.- Bé, aquest any n’ha tingut força, és veritat. Ara: porto treballant amb aquest tema des de fa 15 anys i pràcticament et podria comptar amb els dits de la mà totes les vegades que s’ha publicat en un diari.

P.- Si no s’escolta la veu més enllà de les pròpies fronteres no anem enlloc?
R.- Per descomptat. Si no hi ha una responsabilitat compartida dels altres estats, la independència queda en paper mullat. Aquest és el motiu pel qual la Xina fa un tancament informatiu absolut del que passa al Tibet. Saben que si no hi ha imatges no existeix la notícia. Si desapareix la notícia dels mitjans, desapareix de la societat i si desapareix de la societat, desapareix de les agendes polítiques.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s