Espanya i França: la geografia de l’odi

17 juny 2009

Edificant la victòria (II)

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d’amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l’encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach (Catalunya Acció)

Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Llengua, Nacionalisme i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s