Primers auxilis de català mediàtic

Per ei, amb ei i en ei
De petit els pares em torturaven amb allò del cavall que té una palla a l’ull. De tres germans, era l’únic ieista, i no ho assumien. Va ser picar ferro fred. De gran em vaig veure en el compromís de fer classes de locució a la UAB, i amb l’ajut de pacients amics he arribat a dir la ella. Me’n queden seqüeles, esclar. Quan, després d’un parell de cerveses, m’adono que xerro massa, sóc ben capaç de dir: “Lla caio”.

El ieisme és una epidèmia de la qual ben pocs se salven.
Ho vaig veure clar quan, als funerals d’un parent, un capellà jove, en plena consagració, ens va regalar un “per ei, amb ei i en ei” que més que un enterrament semblava un concert del Julio Iglesias.

Els que fan càstings per a locutors i actors s’estan resignant a deixar-ho córrer.
Al nucli barceloní, la joventut que puja, fonèticament parlant, sembla que vingui d’una guerra: qui no és ieista és tartamut, qui sap fer la ge fa la erra del Carod, la a i la e àtones són d’una neutralitat més que dubtosa, i tots, tots, diuen qué fort!, qué maco!, perquè dir que, com em deia l’altre dia un nebot, fa semblar gran.

De retruc, el puixant ieisme ha fet perdre consciència que vull, cella o assolellat sempre s’havia dit amb i a l’àrea de Barcelona. Alguns encara ho diem. I molt li devia bullir la sang a Serrat als 20 anys per deixar anar aquell insòlit “vull i vull i vull cantar”.

No fa tants anys,
als dialectes nord-orientals i baleàrics, les ll ortogràfiques procedents de certs mots llatins eren i fonètiques. A Vic, Figueres o Inca distingien perfectament entre poi (‘piojo’) i poll (‘pollo’). Va ser a les ciutats, per la pressió de la llengua escrita, que aquesta i va anar retrocedint fins a quedar connotada com a inculta o de poble. Prou tard perquè les llentilles ja fossin llenties, que fan de més bon pair.

Tot això ara és música celestial.
El problema s’ha simplificat: la majoria de nens no saben pronunciar la ella. Sense la pressió normativa, la ella aviat seria una curiositat en vies d’extinció, com la ve labiodental. (De fet, segons l’IEC, ella no és el nom de cap lletra.) I és impossible saber si la mateixa evolució de la llengua, sense interferències del castellà, no l’acabaria matant. Potser, pel servei que fa, costa massa d’articular. Però és part del que som, i ens fa diferents dels altres. Per això, avui, la tortura del cavall, la palla i l’ull, més que un exercici per aprendre a parlar bé, és un ritual d’iniciació a la catalanitat.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s