QUE HI FA LA LL AL CATALÀ?

Llegint la magnífica obra de Joan Coromines Entre dos llenguatges, se m’han acudit unes consideracions sobre l’especial status dels sons catalans representats amb l, ll i l×l, arran de la deliciosa versificació del Llibre de les Dones feta por Eiximenis i estudiada per l’eminent catalanista Frank Naccarato. Comptant amb la benevolença dels meus lectors, transcriuré un bon tros del poema, amb el qual estic segur que gaudiran tots.  Diu així:

Mes què direm de les fembres

e de les dones presents,

que són dones de la guisa

e×s fan dir dones del temps,

e dones de la verdura

e donzelles de la cort;

qui en la llur vestidura

van entorn ab taylls noveylls;

qui giren los ulls a caça,

a ab gests enamorats,

e×ns mostren totes lurs joyes

si bé no és jorn de mercat

…………………………….

e van juntes, braç por braç;

qui han posat nom garrones

a les antigues e a tals

qui no s’alten de lurs jochs;

qui, quan se mostren, collegen

e cabegen pus que serp;

qui fan de lurs marits bèsties,

e, més que més, lo pus certs;

qui ab elles menen monges

de lur liurea, al costat,

per parèxer santes dones

o per cobrir lur bon fat;

qui porten celles arcades,

e de quatorze colors

van pintades, e pinçades,

e qui de cap a peus són

romullades, remifades,

que no×ls fan sol un plató;

e qui totes van en joya

a ab cant francès tot jorn;

o ven totes almescades

e de Túniç amb odors; …

Entre les peculiars formes ortogràfiques respectades a la transcripció, n’hi ha una que ens sorprèn de manera molt especial, Observem com el mateix so actual de l palatal (ll castellana) es representa al menys de tres maneres diferents: com a l (lur, liurea), com a ll (collegen, remullades, fall) i com a yll (taylls, noveylls).  I el cas, com veurem, és que en tots tres casos la pronunciació és i era la mateixa.  Com s’explica això doncs?

Per a poder aclarir aquesta curiositat ortogràfica, cal remuntar-nos a l’Edat Mitjana, i fer unes consideracions fonètiques.  L’estil de pronunciació catalana de les consonants laterals (l i la seva variant mullada, que representem por ll), ha tingut sempre unes característiques molt pròpies i identificadores de la nostra llengua. Esmentem només la facilitat articuladora de la ll final en paraules com Sabadell, fill, caràcter no compartit a la resta de los llengües de la Romània. O l’especial ressonància que sovint hom dóna a la l final (sovint hom pronuncia morral gaireb “morrau”), cosa que, per cert, sol identificar-nos desseguida quan parlem en castellà.

Resulta difícil pensar que tots aquests trets apareguessin un dia perquè sí, de manera que els lingüistes s’inclinen avui per l’explicació del substrat, és a dir, dels hàbits especials d’articulació vigents en les llengües ibèriques en adoptar-se el llatí, i als quals fou adoptada la pronúncia d’aquest, de la mateixa manera que un francès parlant castellà incorpora a l’esquema fònic d’aquest el de la seva pròpia llengua, ignorant, par exemple, los diferencias s-z, inexistents per a ell.

Voldríem fer avui unas apressades consideracions sobre el tret articulatori català potser més característic: ens referim al conegut fenomen de la palatalització de la l inicial llatina en la nostra llengua. Paraules que en francès, castellà i italià es pronuncien amb l suau, com lune/luna/luna, lait/leche/latte, langue/lengua/lingua, lumière/luz/luce, en català s’inicien invariablement amb ll: lluna, llet, llengua, llum.  Fins a tal punt és universal aquest fenomen en mots llatins iniciats amb l, qua tots els lingüistes coincideixen avui en considerar-lo com un dels trets típics del català, potser el que més pròpiament defineix la nostra llengua.

Aquesta opinió no ha deixat de tenir detractors, curiosament tots de l’altra banda del Cinca. No sabem fina a quin punt influïts per una idea prèvia relativa a la unidad española, Menéndez Pidal i alguns lingüistes més provaren de minimitzar aquesta característica o de trobar-li imaginàries concomitàncies a certs indrets peninsulars. D’ençà de Joan Coromines, que desmuntà totalment aquestes idees, no s’ha discutit més la qüestió[1].

Fos o no fos aquent fenomen de naturalesa substràtica, el cas és que el veiem en ple desenvolupament a l’Edat Mitjana, com un tret més formador de la llengua. Fins a tal punt es fa universal al català, que podem afirmar que, arribat un moment, afectà sense excepció els mots de procedencia llatina, és a dir, tots aleshores. Totes les paraules que avui comencen per l simple són cultismes o estrangerismes, adoptats posteriorment. Pensem, per exemple, en mots com laringe, leucèmia, lax, lèxic, etc. O, encara, en altres com legítim, liberal o fins i tot religió (aquest últim amb l interna, però amb un prefix que fa oblidar una mica el seu caràcter).  Sovint hom les pronuncia llegítim, lliberal, relligió, degut a la universalitat i vitalitat del procés, totalment en acció encara avui.

Això ens suggereix algunas preguntes, i la primera és perquè hem acabat adoptant la doble l per a representar aquest so, especialment considerant que als escrits en català, fins ben entrat el segle XVI, la pronúncia ll no té reflex en l’escriptura, que continua representant per igual el so l i el ll mitjançant la l simple.

Por poder contestar, cal que ens fixem que la diferència entre la l normal i la ll palatalitzada és que en articular aquesta última la llengua fa un contacte molt més extens  amb el paladar que en la primera, cosa que estableix una lleugera diferència capaç de ser captada por les nostres orelles, ja educadas en aquest sentit, porò no per exemple per les dels francesos. De la mateixa manera un castellà no pot distingir entre los nostres es oberta i tancada, o a nosaltres ens sonen igual la t i la tt basques, que es diferencien en el mateix tret que la l i la ll: la segona és palatal o mullada.

Aquesta diferencia és tan subtil, que resulta natural representar, en un principi, ambdós sons amb la mateixa lletra, igual que la nostra e pot representar dos fonemes diferents, i ha  d’ésser el lector qui s’espavili a distingir si es tracta d’una e oberta o tancada. I així veiem com els catalans del segle XV escrivien lop o libre, tot i que pronunciaven aquestes paraules si fa no fa com avui. Una prova d’aquesta afirmació, aportada per Coromines, és que en un poema de benvinguda a Ferran II escrit al 1473 excepcionalment en castellà per algú poc coneixedor d’aquesta llengua, hom troba paraules com lanto, lorando, levan. Òbviament l’autor considerava innecessari, almenys en inici de paralula, duplicar la l, com nosaltres deixem de fer-ho avui amb la r inicial, per exemple, car aquesta no pot ésser pronunciada més que com una rr interna.

I per què finalment aquest so preexistent acabà en la representació gràfica ll?  La resposta  és simple: per influencia del castellà, que començà a introduir mots iniciats amb l no mullada i que ja feia una distinció l/ll. Cal notar que en totes les altres llengües europees, una ll representa simplement una l geminada o doble l, igual com hi ha una doble n en innovació o una doble d en addició.  En aquestes paraules, la duplicació de la lletra representa allò que en lògica ha de representar: una perllongació o duplicació. Algunes llengües, com ara l’italià, fan un ús abrumador d’aquest recurs gràfic.

Però, si és així, ¿quin sentit té duplicar una consonant en inici de paraula, quan no ni ha possibilitat de geminació en mancar-hi una  vocal prèvia? L’autor mantingué fa poc una conversa amb algú estorat por la grafia de l’actor americà Harold Lloyd, que ell trobava en anglès tan extravagant com seria por a nosaltres, por exemple, el d’una hipotètica Montserrat Ccaballé.

En castellà resulta explicable la grafia ll, puix aquesta procedeix sovint d’una l geminada llatina (així en paraules com bello o anillo, procedents de bellus i anellus, pronunciades en llatí, naturalment, bel×lus o anel×lus). El costum  d’aquesta grafia va fer identificar-la amb el temps amb el so de la l palatalitzada. I, si bé el castellà no fa el pas de l a ll a l’inici de paraula, també apareixen eles palatalitzades per acció d’uns altres mecanismes fonètics. Pensem en les paraules lluvia o llevo, derivades de pluvia a clavis, que en català, que no registra aquest fenomen fònic, diem pluja o clau.

Aquest va ser el motiu que, per analogia, consagrà l’ús de ll inicial en castellà.  I fou una pràctica mimètica la que dugué, entre nosaltres, a anar adoptant el doble dígraf al ritme  que es feia necessari remarcar la diferència entre les paraules “velles” i els neologismes, italianismes, castellanismes i cultismes en general que s’incorporaren al català d’ençà del segle XVI.

Bé prou que va advertir aquest vici Pompeu Fabra en elaborar los seves Normes. De fet, molts escriptors del segle passat utilitzaven les grafies yl i ly, anàlogues a la ny per a n  mullada (castellà ñ), puix un altre camí de palatalització, comú a ambdues consonants, eren els dígrafs llatins il, li, ni, respectivament (pensem en filius i en Hispania, avui fill i Espanya). Però, en aquest tema, el mestre es trobava amb un ús ja molt arrelat i difícil de combatre, i va haver de sacrificar-se, com en altres camps (l’hac etimològica, per exemple). Això sí, com que calia d’alguna manera mantenir la geminació de la l en certes paraules, ideà el signo l×l, bo i remarcant que que les l havien d’anar juntes i el puntet ben volat[2], cosa en la qual ningú li’n fa cas.

I així hem arribat avui amb una grafia estranya i aliena al geni de la nostra llengua, que por més inri representa el seu tret més característic. Però que hi farem: cal considerar-lo com una d’aquestes divertides manques de lògica que hi ha a tots els idiomes (com ho puguin ésser la qu o la h, terror dels infants), en espera encara d’una segona racionalització que acabi l’obra fabriana.

Josep Maria Albaigès i Olivart

Barcelona, abril 1983

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s