Què hem de fer els catalans?

Jordi Pujol
Editorial / 28 d’abril de 2009

No podem limitar-nos a fer denúncies o a fer diagnòstics severs de la situació actual. Ens hem de preguntar què hem de fer.

A aquesta pregunta hi pot haver tantes respostes com individus. O com partits polítics. O com sectors socials. O com grups de reflexió. Tothom té dret a donar la seva resposta. I de fet seria bo que molta gent es fes la pregunta i se la contestés amb esperit de compromís.


La resposta no és fàcil perquè hi ha moltes incògnites. Per començar els interrogants propis de la crisi econòmica i social. Molt generals, encara que aquí amb característiques pròpies. Però, sobretot, no és fàcil perquè en el cas concret de Catalunya hi ha moltes més incògnites, i molt particulars.

Es podrà aplicar l’Estatut tal com es va aprovar? Es podran aplicar, per exemple, les clàusules financeres que l’Estatut preveu? I com quedaran les competències? O les clàusules lingüístiques? Quina acció permetrà en el tema de la immigració? En general permetrà una defensa eficaç de la identitat catalana?

O bé, ens donarà més capacitat d’iniciativa per a contrarestar la crisi econòmica i social?

Per altra banda, hi ha que la política i la societat espanyoles han virat en una direcció hostil envers Catalunya. Hostil envers la nostra identitat, hostil pel que fa a la creació d’imatge i discriminatòria en qüestions molt bàsiques d’infraestructures i d’economia en general.

I això, repetim, en un context general econòmic i social difícil.

Tot plegat configura una situació perillosa. Que ens pot conduir a una reculada econòmica i en general a una pèrdua de pes, i al desdibuixament com a societat i com a país. I en tot cas, ara, entrarem en una etapa nova. Gens fàcil.

Per tant, què hem de fer?

Abans de res, ser realistes.

No vol dir acceptar-ho tot amb el cap cot. No vol dir això. Vol dir preguntar-nos, de què disposem, en primer lloc.

1.    De què disposem?

Dèiem a l’editorial del 17 de març (Actituds i valors per una resposta catalana):

“Tenim el que tenim. Ben senzill. Tenim :

•    Una tradició econòmica sòlida,
•    Una considerable capacitat d’iniciativa civil,
•    Una voluntat i una experiència d’obertura internacional,
•    Sentit d’identitat i voluntat de ser,
•    Una tradició de bona convivència,
•    Una experiència positiva d’ascensor social,
•    Hem tingut, i seguim tenint, però amb necessitat de reforçar-los, els nostres vells valors del treball i l’esforç personal.

Tenim el que tenim i som el que som : un país pressionat, però de base sòlida. I és amb això que hem de treballar.

2.   Vol dir també recuperar la confiança.

Aquest conjunt d’actius ens ha permès crear una economia moderna no solament en el passat, sinó també avui mateix. Som el 19% del PIB espanyol i el 28% de les exportacions espanyoles. I les nostres empreses segueixen invertint a l’estranger. Hem fet un canvi molt substancial en el camp de la recerca. Hem salvat la identitat del país –tot i que està amenaçada– i especialment també la convivència interna. Els nostres hospitals tenen un bon nivell europeu.

Però aquest recompte i la confiança que podem tenir no ens han d’amagar que  com a país i com a economia vivim un moment difícil. I de risc. Per tant, ens cal treure tot el profit possible dels nostres actius. No en podem malbaratar cap.

Tenim actius, és ben cert. Però per a afrontar i superar la conjuntura que vivim, per la pressió que ens ve de fora –per començar d’Espanya mateix– i per la que ens ve de dintre mateix de la nostra societat anem justos. Anem justets. No podem malbaratar res.

I el cas és que malbaratem.

_______________________

A l’hora de fer recompte d’actius, preguntem-nos: què podem esperar de l’Estat?

Poc. Almenys a hores d’ara, poc. En tot cas, no el que un país com Catalunya necessitaria rebre del seu Estat per a donar resposta als grans i diversos reptes que té. I menys encara per tirar endavant un projecte de país realment ambiciós. I tenim el risc, fins i tot, de ser arraconats, ja sigui políticament –i per tant, de cara a les decisions importants–, ja sigui geogràficament per la política d’infraestructures, ja sigui per una acció sistemàtica de fort dèficit fiscal (el 9% anyal del nostre PIB). I aleshores passa encara una altra cosa. I és que si tot això fa que Catalunya perdi posicions la consigna arreu d’Espanya sigui dir és que no en saben, o pensen massa en la seva cultura i la seva llengua. És a dir, que donin la culpa o bé a la nostra incapacitat o bé a la nostra identitat. I així fereixin greument la nostra confiança i la nostra autoestima.

La conclusió de tot això és que haurem de valer-nos de nosaltres mateixos. I treure el rendiment màxim dels nostres actius. Això requereix molta solidesa i molta consistència internes. No requereix tancar-nos a casa en una versió emmurriada de Catalunya endins•. Perquè segueix essent veritat que el nostre món és el Món, com deia aquell eslògan de la Generalitat de fa uns anys. Però ara la principal prioritat és que els catalans treballem bé. I això depèn també, i molt, de la política, però depèn moltíssim de l’actitud general del país.

Depèn del fet que la seriositat sigui norma en el país. Dèiem a l’editorial del dia 7 de gener: Abans de res cal que siguem seriosos. Seriosos amb el compromís, amb el nostre país i amb la nostra gent, seriosos amb els plantejaments, amb coherència, amb sentit de responsabilitat. Per tant, sense gota de frivolitat, de lleugeresa o de temeritat. Amb fort sentit del bé comú. Això sempre és del tot necessari, però ho és més en països petits i que lluiten en condicions difícils.

La seriositat, tan senzill com això. No l’espectacle.

Depèn del fet que l’estètica no es mengi l’eficàcia. Som un país de sempre s’ha inclinat a l’estètica, com a mediterranis que som. Unamuno ja ens ho va advertir Levantinos, os pierde la estética. Dol que t’ho diguin, però és cert que és un perill que ens sotja.

Depèn del fet que si una obra pública necessària es pot fer en tres anys per X milions d’euros no es faci per dues vegades X i en sis anys. I no per corrupció, sinó per entrebancs, que tots plegats ens posem.

Depèn del fet la cultura del no i l’esperit de protesta sistemàtica no dominin tant la nostra vida pública. Perquè això és causa de molt retard i molt malbaratament. I ja hem dit que sí que tenim recursos de tota mena, però en la conjuntura actual anem justos. No podem malbaratar ni temps ni diners. Ni energies en l’autocomplaença.

Depèn, naturalment, del fet que tinguem un bon Govern i una bona Administració a tots els nivells.

Que actuïn amb eficàcia però sense sobredimensionament. Corregint el defecte de sobrelegislar i sobreactuar (o pseudosobreactuar) que ho encalla i ho complica tot. Sense fer soroll pel soroll. Responent a necessitats reals i no a ganes de lluïment i de protagonisme. No a l’estètica.

Depèn també del fet que el país no es vengui ni doni la sensació que es vendrà per un plat de llenties. Perquè el primer capital d’un país és fer-se mereixedor del respecte dels altres.

Depèn de què siguem capaços d’entendre que ser català requereix un sobreesforç. Això ha estat sempre així. Un sobreesforç de treball, d’iniciativa, de creativitat. I de civisme i d’ilusió pel bé comú. En realitat, de patriotisme. I no ens hem de queixar, perquè això va fer la grandesa de la Catalunya moderna.

Treballant des de la pròpia solidesa interna. Així es va crear a Catalunya un clima positiu i ilusionat. Que ens va donar èxit i ens va fer sentir orgullosos de ser catalans.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s