Una nova estratègia independentista

La Gran Companyia dels Almogàvers del Segle XXI:

Per Catalunya: Caràcter, fermesa i intransigència enfront els centenaris enganys de la “morta”!

Construir un nou estat comporta trencar unilateralment amb els estats que malden per colonitzar-nos: Espanya i França !!!

dijous, 6 / agost / 2009

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:
Sala de Columnes de la Casa de la Vila, Cardedeu, 10 d’abril de 2008
Sala d’actes Convent de Sant Francesc, Berga, 2 de maig de 2008
Biblioteca Municipal, Caldes de Malavella, 30 de maig de 2008

Una nova estratègia independentista

Senyores, senyors,

Quan vaig posar títol a aquesta conferència imaginava que els catalans som perfectament conscients del significat del terme “estratègia”, però a mesura que anava rumiant el que avui exposaria aquí, a la vila de Cardedeu, vaig pensar que probablement molts dels nostres errors comencen per no tenir una plena noció del significat d’aquesta paraula. Per això, crec que serà un bon exercici per a tots plegats (començant per mi mateix) intentar, en primer lloc i breument, copsar l’autèntic sentit d’aquest mot.

Hem de començar per dir que, etimològicament parlant, estratègia és una paraula que prové dels mots grecs “stratos” (exèrcit) i “agein” (conductor, guia). Es tracta d’un concepte vinculat des del seu origen al camp militar, però no és fins a finals del segle xviii i primers del xix que se’n comença a parlar. Sobre tot a partir de la publicació del llibre De la guerra, del general prussià Karl von Clausewitz, que va combatre en totes les campanyes que el seu exèrcit va lliurar contra Napoleó. En certa mesura, podem dir que Von Clausewitz va donar cos teòric al geni militar de Bonaparte, el qual va tenir la facultat de canviar la naturalesa de la pròpia guerra tal com s’havia conegut fins a aquell moment.

Malgrat que molts vulguin desacreditar la figura d’aquest militat prussià pel fet de ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de manera nefasta, el cert és que avui les seves idees són de lectura obligatòria en les acadèmies militars i en les més prestigioses escoles de negocis. De fet, ell va ser el primer a parlar dels termes “tàctica” i “logística” lligats a l’estratègia. La primera, la “tàctica”, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. La “logística”, per la seva banda, seria l’encarregada de calcular i preparar tot el què fa referència a la vida, al moviment i a les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficiència en cada operació. Com poden veure, estem parlant de conceptes que avui formen també part del nostre present econòmic i empresarial. Així, aquell a qui podem anomenar creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix d’aquesta manera:

“L’estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forces militars en el combat.”

Ara que hem fet una aproximació a l’autèntic sentit d’aquest concepte tot prenent com a model un dels seus principals pares intel·lectuals, podem saber on tenim la mà dreta i la mà esquerra quan parlem d’aquestes coses. Per desgràcia, si fem cas de la definició del general prussià, haurem de reconèixer que l’estratègia seguida majoritàriament per l’independentisme o el nacionalisme anomenat parlamentari ha estat la negació del significat del mateix mot. És a dir, no és que hagi estat un èxit o un fracàs, el que ha passat és que simplement no n’ha existit cap. Fixeu-vos bé que en els darrers trenta anys els seus principals dirigents han optat, no pel combat, que és l’essència del mot en qüestió, sinó que han optat per contemporitzar o intentar convèncer l’enemic. Tota estratègia és enfrontament, i aquí s’ha preferit refusar-lo per sistema.

El més greu de tot plegat és que aquesta manera de fer sembla la tònica habitual en la política catalana del darrer segle. Podem dir que el que coneixem com a catalanisme polític s’ha caracteritzat per l’absència d’estratègia, atès, repeteixo, que ha refusat l’encarament gairebé sempre, salvant comptades excepcions, les quals han estat precisament aquelles en què el catalanisme s’ha situat en el màxim grau d’acceptació popular. Si fem un repàs històric veurem com la Lliga Regionalista de primers del segle passat assoleix el seu màxim esplendor a partir d’aquella famosa proclama d’en Cambó: “Monarquia? República? Catalunya!” Aquesta expressió sintetitza una estratègia perquè demostra una voluntat d’anar al combat polític. Això li ho va reconèixer el poble de Catalunya donant-li la seva confiança en les respectives conteses electorals del moment. Més tard, quan Francesc Cambó queda seduït i guanyat pel poder madrileny (la seva etapa de l’“Espanya gran”), aleshores perd pistonada i el suport dels catalans. Ho fa de tal manera que, arribada la Segona República espanyola, el seu partit queda reduït a la mínima expressió. En aquells moments, l’home que té una estratègia clara, l’home que podem dir que sí que està disposat a encetar un combat total contra Espanya, és l’home que es guanya el suport i el cor dels catalans. M’estic referint a Francesc Macià, que suposo alguna cosa deu tenir a veure la seva condició d’exmilitar amb el fet de ser l’únic polític català des del 1714 que més a prop ha estat de fer triomfar la seva iniciativa política.

Podem dir que el triomf d’en Macià el 1931 és possiblement la victòria més esclatant de la història del nacionalisme català. I es produeix gràcies a una trajectòria caracteritzada per una fermesa patriòtica insubornable. Després, amb la figura de Lluís Companys, aquest patriotisme es va, en certa mesura, desinflant i perdent suport popular fins a arribar a la dramàtica situació del 1936.

Si fem un salt en la història i ens situem en el nostre present més recent, podem veure que aquestes situacions s’han anat repetint i amb actors similars. Recordem com la CDC de Jordi Pujol (una mena de Lliga Regionalista posada al dia) es guanya al principi la confiança majoritària dels catalans quan fa, aparentment i per simples interessos electorals, una política on no refusa del tot la confrontació amb el govern d’Espanya. Era l’època en què es va obrir el Canal 33 de manera il·legal per a Madrid i contra la voluntat del mateix govern espanyol. Avui podem veure com no ha passat absolutament res i aquest canal televisiu forma part del nostre dia a dia. Després, la història dels governs Pujol la coneixem molt bé. Van abandonar aquests mínims enfrontaments per tal de fer una política clarament d’encaix a Espanya. O, el que és el mateix, en lloc de combatre l’enemic el van intentar convèncer. Tornem, doncs, a no tenir estratègia, i CDC a cada bugada electoral hi perd un llençol.

Després de vint-i-tres anys de govern de nacionalisme moderat, adquireix gran protagonisme una ERC renovada amb unes cares, uns discursos i unes formes que feien pensar en un independentisme combatiu i ferm. No és d’estranyar que rebés a partir de l’any 2003 la confiança i el suport d’una part significativa del nostre poble. S’intuïa en el seu missatge una disposició a plantar cara. S’intuïa, doncs, una estratègia. Però d’això es passa dòcilment a voler aliar-se amb una part de l’enemic (les esquerres espanyoles), i el final d’aquesta història s’escriu amb la pèrdua de centenars de milers de vots i greus enfrontaments interns. És el que acostuma a passar quan algú vol jugar a ser estrateg i no ha passat de la primera lliçó. Per entendre el que li ha passat a l’actual ERC només cal llegir aquella frase de l’antic general xinès Sun Tzu, autor del famós llibre L’art de la guerra:

“Si alhora ho ignores tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla.”

I és que els dirigents republicans han demostrat ignorar el poder de les esquerres espanyoles i també han deixat clar que no coneixien les pròpies febleses internes que han aflorat en forma de famílies diverses. Ni coneixien l’enemic, ni es coneixien ells mateixos i, a més, ni coneixien els seus electors, que és el pitjor que et pot passar quan et presentes a unes eleccions. En definitiva, el balanç és que quan l’independentisme, el nacionalisme o el mateix regionalisme abandonen la política de confrontació amb Espanya per donar pas a una política de falsa confraternització, és quan els abandona també el reconeixement dels catalans. Ara bé, no creguem que sempre ens ha de passar el mateix, que sempre actuem de la mateixa manera per una mena de fatalitat històrica. Tampoc no podem creure que entre nosaltres no hi pot haver homes i dones amb el caràcter suficient per aguantar la pressió que suposa portar fins al final una autèntica política independentista. Si els hem tingut, els podem tornar a tenir; i si no han reeixit no ha estat només per causa de l’enemic, ha estat també per culpa d’altres catalans partidaris de la “concòrdia” amb Espanya i França. A diferència de nosaltres, ells, espanyols i francesos, ens tenen ben apamats i saben com crear discòrdia entre nosaltres. Saben aprofitar les baixeses d’aquells dels nostres connacionals que tenen una visió servil de la política per intentar neutralitzar els qui volem la nostra independència. En la majoria de les ocasions ni els cal embrutar-se les mans. La feina bruta els la fan els col·laboracionistes que tenim a casa. Davant d’aquestes situacions, què hem de fer els partidaris d’un Estat català? Hem de rebaixar els nostres plantejaments tot creient que així s’acostaran al nostre ideal els caragirats que tenim a casa?

Massa sovint pensem que reduir la contundència del nostre discurs ens farà més acceptables. La veritat, però, és que ens incomoden i no sabem com enfrontar-nos a les situacions que generen tensions. Fa la impressió que voldríem viure el procés de secessió de Catalunya com si fos un conte de fades. En aquesta línia, resulta infantil i demostra una capacitat política alarmant sentir com fa pocs mesos el cap del principal partit del país, Artur Mas, declarava públicament a una televisió que ell estaria a favor de la independència de Catalunya si els espanyols també hi estiguessin d’acord. Quan escoltem raonaments com aquests no és d’estranyar la pobresa conceptual i estratègica que ha caracteritzat la política del nacionalisme “oficial” en les darreres èpoques. Quina diferència de plantejaments amb els que ha pogut tenir el món del nacionalisme basc. Un exemple significatiu el vaig trobar fa pocs dies tot llegint el llibre El Consell Nacional Català, de l’historiador Víctor Castells. L’autor fa un repàs dels intents titànics del separatisme català en el seu exili durant el franquisme per tal de divulgar internacionalment l’intent de genocidi que s’estava cometent contra Catalunya. Encapçalats pel professor Batista i Roca, aquells catalans del Consell Nacional Català van deixar, molts d’ells, la salut i la fortuna en defensa de la pàtria. Algun dia, i permeteu-me el parèntesi, caldrà fer un reconeixement públic i massiu a aquells homes gràcies als quals, i crec no equivocar-me, avui encara podem parlar d’independència. El seu sí és un exemple a seguir. La qüestió és que podem llegir en aquell llibre que a la primavera del 1962 es van produir a la ciutat de Biarritz unes converses entre Batista i Roca i Julen Madariaga, que en aquell moment era un destacat activista basc. D’aquelles converses en va sortir un esborrany de manifest que havien de signar bascos i catalans. Madariaga, pocs dies després, envia a Batista la seva contraproposta amb el comentari següent:

“Como podrà ver, nuestra postura es simple y clara. También ante muchos puede que sea ‘demasiado’ dura. Siempre hemos tendido a líneas nítidas e inequívocas desde el principio. Así nadie se puede llevar a engaño. Luego siempre hay tiempo para retroceder y ‘suavizar’, de ser necesario.”

Aquestes frases d’en Madariaga són, en elles mateixes, gairebé un tractat d’estratègia. Simple, si vostès volen, però d’un gran sentit comú i efectivitat. Tant de bo haguessin seguit aquesta línia els principals dirigents del nostre país després del franquisme. Malauradament, en lloc d’encarar-se amb aquells que ens roben, que ens insulten i que han comès continuats intents d’aniquilació contra nosaltres prefereixen acceptar joiosament qualsevol “gràcia” que els donin des de la capital de la metròpoli. Respecte d’això que dic, no podem oblidar com un teòric republicà com Josep Tarradellas va abraçar gustosament el marquesat que li va donar Juan Carlos I. O en Jordi Pujol, que va córrer “raudo y veloz” a recollir el títol d’“español del año” concedit cap allà a mitjan anys 80 per un diari tan amic de la llengua i de la cultura catalana com ho és l’ABC. Sense oblidar, és clar, la cara de satisfacció de Joan Puigcercós quan va acceptar el premi de “diputado revelación” durant la seva primera legislatura a Madrid. Jo em pregunto quina mena de forces còsmiques ha de tenir aquesta ciutat castellana per transformar republicans en monàrquics, nacionalistes catalans en campions de la hispanitat i diputats independentistes en el millor exemple de diputat espanyol. Aquest és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.

Ara bé, no ens podem desmoralitzar davant d’aquests mals exemples, atès que, per sobre d’ells, hi trobem catalans que no han estat fets de la pasta de l’esclau i en els quals podem emmirallar-nos. Em ve a la memòria el savi i eminent lingüista Joan Coromines, que va rebutjar públicament una molt ben remunerada càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa de l’intent sistemàtic de l’Estat espanyol per fer desaparèixer la llengua catalana. També recordo com l’expresident Barrera mai no va acceptar el règim monàrquic quan era diputat a Madrid en l’època de l’anomenada transició, i fa pocs mesos va declarar públicament davant d’un estorat Jordi Pujol que es trobava en “estat de guerra mental” amb Espanya. Aquests dos homes són un clar exemple del que ha de ser una autèntica estratègia independentista. Les seves són actituds efectives de combat i demostren que no cal agafar cap fusell, simplement cal armar-se de dignitat i de patriotisme.

Hem estat parlant fins ara sobre l’estratègia independentista, però cal dir que sense generals, sense estrategs, mai no pot arribar a bon port. Ens caldrà, doncs, situar al capdavant de l’independentisme gent amb un alt grau de formació i un profund coneixement de l’enemic. Personatges que acreditin un discurs que inspiri confiança i que sàpiguen colpejar els punts flacs de l’adversari. Han de ser dirigents que s’imposin gràcies a les idees, als discursos, a la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi i d’una visió de futur. I sobretot, que estiguin disposats a sacrificar-se per la nació tot entenent que els beneficis dels seus esforços no els han de revertir només en ells mateixos. Caldrà que entenguin que Catalunya és molt més que aquest present que en certs moments ens desmoralitza quan veiem les renúncies, covardies i claudicacions de molta de la nostra gent. Hem de veure clar que el nostre poble és un passat del qual aprendre i un futur pel qual lluitar, i nosaltres, ara, hi som al mig. Siguem fidels als esforços titànics dels nostres avantpassats, i siguem fidels al que de nosaltres esperarien els nostres fills. I si ens declarem independentistes, la primera pregunta que ens hem de fer nosaltres mateixos no és com assolir el nostre objectiu o quin ha de ser el full de ruta per arribar a assolir l’objectiu. Abans d’això caldrà que ens preguntem quin sacrifici estem disposats a fer a favor de la nostra causa. Segurament per aquest motiu el venerable president Macià, que com a bon estratega era un gran coneixedor de l’ànima col·lectiva del poble que dirigia, volia inculcar als catalans del seu moment l’exemple que havien donat les generacions anteriors. És per això que pocs mesos abans de morir, amb motiu d’un discurs a la ciutat de Manresa en homenatge als homes de la Unió Catalanista de finals del segle xix, va parlar de sacrifici en uns termes que avui tenen plena vigència:

“Aquests homes ja abans de la proclamació de les Bases de Manresa anaven pels pobles fent pàtria, dient a tots que Catalunya havia estat lliure i desvetllant llurs sentiments perquè comprenguessin que per tal de tornar a alliberar-la calia tornar a fer sacrificis.”

Deia la crònica de La Publicitat que va informar sobre aquest acte que després d’aquestes paraules d’en Macià es va produir una tronadora ovació dins l’auditori.

De vegades la història sembla que no es vulgui moure de lloc perquè, per molt que ens dolgui, també avui per alliberar Catalunya ens caldrà fer sacrificis. La qüestió és si hi estem disposats. Si ho estem, deixem de banda entre nosaltres allò què ens pot separar i mirem el que ens pot unir. Amb tot, la unió que tants proclamen haurà de ser sobre la base que tinguem molt clar que la nostra haurà de ser una política de confrontació amb espanyols i francesos, i una política per desemmascarar els col·laboracionistes que tenim a casa. En aquest projecte, que més tard o més d’hora haurà de tenir l’estructura d’una nova força política, no hi caben ni els que ho donen tot per perdut ni els que pensen que la duresa és prescindible. Cap independència de cap poble s’ha fet de manera plàcida i tranquil·la.

Ara és l’hora de tots aquells que anteposen la llibertat de Catalunya a qualsevol altre ideal. Ara és l’hora dels patriotes. I als patriotes, siguin d’on siguin, sempre els mou una única cosa: la seva fe en la victòria.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada ha esta publicada en Independència, Nacionalisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s