Marta Domínguez aconsegueix el primer títol mundial als 33 anys en la seva nova prova, els 3.000 obstacles

18/8/2009 – ELS MUNDIALS D’ATLETISMELA FONDISTA ES CORONA

Domínguez entra a la meta celebrant la seva victòria. Foto: AFP / FRANCK FIFE
Domínguez entra a la meta celebrant la seva victòria. Foto: AFP / FRANCK FIFE
Marta Domínguez celebra la victòria en els 3.000 metres obstacles. Foto: REUTERS / PHIL NOBLE
Marta Domínguez celebra la victòria en els 3.000 metres obstacles. Foto: REUTERS / PHIL NOBLE

JOAN CARLES ARMENGOL
BERLÍN / ENVIAT ESPECIAL

Marta Domínguez es va coronar finalment com es mereix. La veterana, tenaç i exemplar atleta palentina ha hagut d’esperar als 33 anys per culminar amb un èxit contundent, indiscutible i aclaparador la seva ja fenomenal trajectòria. Marta es va poder treure per fi a l’arribada la seva tradicional cinta rosa com a campiona. Ni més ni menys que campiona del món, i en una prova que a penes fa un any i mig que cultiva. Els 3.000 metres obstacles, una prova jove en l’àmbit femení, que ahir vivia els seus tercers Mundials, va ser el marc de l’èpica gesta.
Marta sortia amb la millor marca mundial de l’any, els 9.09.39 minuts que havia registrat en la reunió de Barcelona. Va fer honor a la seva condició de favorita, encara que al davant tenia la campiona vigent i plusmarquista mundial, la russa Gulnara Galkina, única dona que ha baixat dels 9 minuts en la prova esquitxada d’obstacles, barreres i mines enverinades, com el famós rial. Però la palentina va exhibir la valentia que la caracteritza, es va enganxar a la russa, va controlar en tot moment la carrera i, a l’última volta, davant l’enfonsament de Galkina i l’atac d’una altra russa, Iulia Zarudneva, i de la kenyana Milca Chemos Cheywa, es va animar encara més i va clavar el cop de destral definitiu a l’entrada de la recta final.

L’OMBRA DE PEQUÍN / Només quedava un últim obstacle entre ella i la glòria. Llavors, i només llavors, Marta va pensar en la tanca de la contrarecta que a Pequín, en els passats Jocs Olímpics, va truncar la carrera cap a la seva primera medalla olímpica, l’assignatura pendent que tindrà fins a Londres-2012. Però, en un any i mig que fa que treballa en l’especialitat, Marta ja s’ha fet la reina i, després de superar sense problemes l’últim escull, va esprintar en solitari sota (o cap a) el cel de Berlín.
La victòria de Marta Domínguez va fer justícia a una trajectòria immaculada i, a més, va aportar una dosi d’optimisme a una delegació espanyola que està patint durs revessos. El ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el secretari d’Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, van abraçar la campiona i van respirar alleujats perquè la selecció ja no se n’anirà amb les mans buides de la 12a edició dels Mundials, cosa que es podia començar a sospitar després de les retirades de la marxa (Paquillo Fernández i María Vasco no van acabar els 20 quilòmetres) i l’absolut fracàs del 1.500, sense cap espanyol a la final de demà. En els 11 Mundials anteriors, des del 1983 (Hèlsinki), la selecció sempre havia aconseguit almenys un lloc de podi. Feia, no obstant, 10 anys que ningú havia pujat al més alt. Els ors a Sevilla-99 d’Abel Antón (marató) i Niurka Montalvo (longitud) havien estat els últims.

ESTRELLES ECLIPSADES / Marta, per la seva part, va culminar ahir un camí que l’ha portat a tocar gairebé totes les tecles del mig fons. En els seus primers Mundials, el 1995, va córrer els 1.500 metres. Després va cultivar els 5.000 metres en quatre edicions, amb dues medalles de plata el 2001 (Edmonton) i el 2003 ( París). A més, la palentina, que complirà 34 anys el pròxim 3 de novembre, ha estat campiona d’Europa de 5.000 metres, de 3.000 en pista coberta i de cros. Millor, impossible.
«Ser campiona del món ha sigut el meu somni des de petita, he pogut disfrutar moltíssim de la carrera», va assegurar l’emocionadíssima Marta, que traspuava entusiasme i que va disfrutar quedant-se molt temps a la pista, fent la volta d’honor i saludant les més de 20 persones que havien viatjat expressament a Berlín per estar amb ella. En aquells minuts, l’extraordinària –ara ja sí– obstaculista va eclipsar el que va succeir a l’Olímpic de Berlín, coses transcendentals com la caiguda de Ielena Issinbaieva (última en perxa al fallar els seus tres intents), la gran marca de Kenenisa Bekele en 10.000 (26.46.31) o el doblet jamaicà en el 100 femení, amb Shelly-Ann Fraser (10.73) i Kerron Stewart (10.75) exercint de Bolt.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Esports i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s