No toqueu la llengua

EL DEURE DE CONÈIXER EL CATALÀ I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Jordi Garcia-Petit / Jurista i membre de la Reial Acadèmia de Doctors
JAUME BATLLE

Tocarà el Tribunal Constitucional l’Estatut? I si ho fa, ¿quin o quins articles o apartats del preàmbul declararà nuls? ¿O potser es limitarà a interpretar-los? ¿Rebran el cop la definició alambinada de Catalunya com a nació, el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer el català, el fonament de l’autogovern de Catalunya en els drets històrics, l’equiparació de la protecció jurídica dels símbols nacionals de Catalunya -la bandera, la festa i l’himne- als altres símbols de l’Estat, o determinades competències materials i funcionals de la Generalitat?

DEIXANT ARA DE BANDA LA LEGITIMITAT política del Tribunal Constitucional -que a més de jurisdiccional és un òrgan polític i polititzat- per esmenar el que han aprovat el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i el poble de Catalunya ha ratificat, tot seria més o menys digerible llevat d’una destralada al deure de conèixer el català. Segons el decantament final de les posicions polítiques al ple del tribunal, sentenciaran el que els plagui en dret sobre la nació, els drets històrics i els símbols nacionals. Tanmateix, l’existència d’aquests no depèn d’una opinio juris, sinó d’una realitat viva, i aquesta la configura el poble de Catalunya. Quant a les competències, el cove ja és ben ple de peix. Però amb la llengua, poca broma.

L’AUTONOMIA DE CATALUNYA ha generat una classe política pròpia i uns interessos legítims que l’Estatut empara. Els uns i els altres podrien subsistir amb els drets lingüístics retallats i fins i tot sense el català, però Catalunya no, deixaria d’ésser el que és, continuaria existint físicament, però hauria mort espiritualment, perquè l’haurien buidat de l’essència de la seva identitat. En el nostre cas -no ens enganyem-, en el món globalitzat i capolador d’identitats, en el context de l’Espanya assimilista, no hi haurà nació més enllà de la llengua. Sense identitat, sense singularitat respecte a les altres comunitats humanes, no hi ha nació possible, i el substrat de la identitat catalana és la llengua pròpia.

DE L’AIRE QUE ENS FA VIURE com a nació se n’ha dit “una aspiració desmesurada”. ¿Què més volen si els catalanoparlants ja som bilingües, no d’una manera natural, sinó imposada per la història i reblada per les circumstancies actuals del país? I al damunt, l’Estatut consagra el bilingüisme, només afegeix quelcom d’elemental per a la dignitat de qualsevulla llengua oficial: el deure de conèixer-la. Probablement és això el que toca el voraviu a alguns dels membres de les elits de l’espanyolització per dalt de Catalunya, les que surten retratades a l’article 33-3 de l’Estatut: jutges i magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat i mercantils, encarregats del Registre Civil i personal al servei de l’administració de justícia que presten o prestaran llurs serveis a Catalunya.

ÉS D’UNA GRAN DESHONESTEDAT intel·lectual pretendre que el castellà -l’altra pota del bilingüisme, la de l’elefant- està en perill a Catalunya. Només cal parar l’orella al carrer per adonar-se que la pota en perill és la de l’ocell català. La tasca que queda per fer per a la normalització plena del català és ciclòpia. Es va optar per l’extensió de l’ús social del català, però s’ha negligit la qualitat de la parla. Com més va més s’acosta el català a la condició de patuès del castellà. A tall de mostra, fa pena sentir parlar en públic i davant de micròfons i pantalles la majoria dels dirigents del país de la branca que sigui. I pel que fa a la llengua escrita, n’hi ha prou amb donar una ullada als comentaris de molts lectors d’aquest diari, quan es publiquen sense corregir.

EL DEURE DE CONEIXEMENT del català no posarà remei per ell sol a les dificultats de la llengua, però li aportarà suport i prestigi. En canvi, la supressió o la limitació per la via de la interpretació restrictiva d’aquest deure enviaria un missatge d’encoratjament als refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català; quedaríem a mercè de dubtoses bones voluntats. Es donaria així el cop de gràcia a la normalització del català, i, de retruc, a la identitat de Catalunya. Per això és tant de témer que el Tribunal Constitucional toqui la llengua.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s