Abolit i oblidat

L’Estatut català ha arribat als 30 anys des que va ser votat en referèndum enmig del silenci. Diversos components de la Comissió dels Vint, que va elaborar l’Estatut de Sau, constaten que ha estat un instrument incòmode per als principals partits i que mai no ha tingut prou reconeixement institucional. L’aniversari arriba quan l’Estatut que va abolir el text de 1979 continua pendent de l’amenaça del Tribunal Constitucional
Ismael Carbó
El diumenge 25 d’octubre es complien 30 anys del referèndum que va ratificar l’Estatut de Sau i restablia el marc institucional de la Generalitat dins l’Estat espanyol després de la dictadura franquista. L’aniversari va passar pràcticament desapercebut mentre l’Estatut del 2006 continua pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional. Alguns dels que van protagonitzar l’elaboració de l’Estatut de Sau constaten que ha estat un instrument incòmode per als principals partits polítics catalans i que mai no se li ha volgut donar rellevància institucional.

 

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 sembla haver passat definitivament a l’oblit tres anys després d’haver estat abolit pel nou text de 2006. Va ser una reivindicació patriòtica unitària de l’Assemblea de Catalunya. La Comissió dels Vint, integrada per representants de l’Assemblea de Parlamentaris catalans elegits a les eleccions del 15 de juny de 1977, va ser la ponència encarregada de la seva elaboració al Parador de Sau el 1978. Era el mateix any que un consell de guerra, militar esclar, jutjava Els Joglars pel muntatge de La Torna o es cremava el Scala en el clima confús de la Transició.

Alguns dels integrants de la Comissió dels Vint constaten avui, 30 anys després de la seva aprovació, la incomoditat que ha representat l’Estatut del 1979 per a les diverses forces polítiques catalanes. Els entrevistats vinculen també l’oblit de la commemoració a la sentència pendent del Tribunal Constitucional, que s’instueix restrictiva en qualsevol cas, i al creixement de les iniciatives sobiranistes.

Jaume Sobrequés, exsenador, antic diputat al Parlament, exdirector del Museu d’Història de Catalunya i rector de la Universitat Catalana d’Estiu, troba “normal” que no s’hagi recordat l’Estatut del 79. “La gent de Sau, la comissió dels 20 ha estat maltractada institucionalment per Jordi Pujol i els socialistes”, afirma. “Si les dues forces majoritàries a Catalunya han volgut girar full, no sorprèn que hagi passata segon terme, i més quan la classe política actual ha impulsat un nou Estatut, tècnicament potser millor, però mai amb el valor emblamàtic i simbòlic del de Sau o del de Núria”, destaca Sobrequés.

L’historiador afirma que “l’Estatut de Sau va ser fet per socialistes i comunistes, les forces més importants en aquells moments, i aquesta herència no la vol ningú, com tampoc la de Josep Benet”, senador de l’Entesa dels Catalans. Sobrequés, que està enllestint aquests dies una edició per encàrrec del Parlament sobre els debats de l’Estatut de 1978 i 1979, coincideix amb Subirats en la poca estima que des de la Generalitat s’ha tingut per la Comissió dels Vint, una circumstància que a parer seu explica un oblit històric i també el d’aquest trenta aniversari. Amb el nou text, subratlla, “l’Estatut ha deixat de ser símbol de Catalunya i es redueix a un instrument jurídico-administratiu” en uns moments “de descontentament difús”.

“No hi ha hagut mai interès per part de la Generalitat” de commemorar l’Estatut, diu també Manuel de Sàrraga, advocat, auditor i ponent de l’Estatut del 1979 en representació de Convergència Democràtica. Sàrraga afirma que un recordatori institucional similar al que té la Constitució a nivell d’Estat no s’ha considerat mai “adequat” . “Si a Catalunya hi hagués hagut interès a fer-ne un model, s’hauria creat una litúrgia”, conclou. Aquest advocat lleidatà considera que avui no es pot parlar “d’afecció o desafecció de la gent cap a l’Estatut” que, afegeix, és vist “com el Codi Civil”. Sàrraga remarca, però, que “si fa quaranta anys ens haguessin dit que arribaríem on estem, no ens ho hauríem cregut”, a l’hora de fer balanç.

“Potser no s’ha dit res a causa de la sentència pendent del Tribunal Constitucional. Han passat tants esdeveniments que no s’han explicat…” opinia Josep Subirats, censor de comptes i durant molts anys membre del Tribunal de Comptes d’Espanya i d’Europa. “L’Estatut de Sau s’ha explicat com si hi hagués hagut molt d’acord, però hi va haver molta llenya”, recorda. Subirats, per qui l’Estatut “no ha estat massa valorat perquè va néixer amb la recança de Tarradellas i de Pujol” i “no ha estat un fill massa estimat”.

Per Josep Maria Triginer, secretari general de la federació catalana del PSOE fins a la constitució del PSC, l’aniversari no s’ha recordat perquè “la història es menja qualsevol esdeveniment i només queden els que tenen continuïtat”. L’antic dirigent socialista recorda que “des de Convergència, aquell Estatut no era estimat, era l’Estatut de l’esquerra, i des del catalanisme d’esquerra no era suficient. I tampoc se l’ha considerat definitiu”. Triginer conclou que “sembla com si no s’hagués valorat prou el significat de la transició” i es referma en què “no he defensat mai el nou Estatut. Molts canvis són interpretacions del TC i, pel finançament, no calia la reforma”, tot i que accepta la decisió democràtica. Josep Maria Triginer considera que l’oblit també forma part de l’accés d’una nova generació a la política, que no accepta la Transició. “A Espanya, Aznar va dir que estava disposat a fer una segona transició. I després, Zapatero, també. A Catalunya passa el mateix”, afirma.

Salvador Cardús Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònomade Barcelona, considera “molt significatiu” que no s’hagi commemorat l’aniversari de l’Estatut del 79. “És l’únic que hi ha motius per celebrar perquè va respondre a les expectatives del moment. Una altra cosa són els esdeveniments posteriors, no com el d’ara”, afirma.

Per Salvador Cardús, “la raó d’aquest oblid sembla clara. Si alguna cosa és una impressió general és, ho confessin o no, que les esperances o expectatives dipositades sobre el model autonòmic estan qüesionades o ja no se les creu ningú”. Cardús afegeix que “la focalització en la sentència del TC i el context de soroll enorme fa incòmode recordar que es va aprovar un Estatut del que no es pot cantar ni ou ni gallina”. “És la incomoditat de la discussió sobre si la transició està acabada o no”, conclou.

El catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra Ferran Requejo situa l’oblit de la commemoració estatutària en el debat polític sobre la reforma del 2006. Si “l’Estatut de 1979 va complir un paper important” perquè va permetre “establir les institucions d’autogovern i desenvolupar politiques inicials en camps especifics, malgrat totes les ambigüitats del text constitucional”, en canvi “l’Estatut del 2006 va quedar bastant malmès després de la tramitació a les Corts i, previsiblement, ho estarà més després de la sentència del TC”, afirma.

Ferran Requejo recorda que “a tres dècades vista, es constata clarament que el desplegament constitucional realitzat pel govern central ha estat de caire unitarista, és a dir, les ambigüitats constitucionals s’han anat trencant a favor del poder central de l’Estat (lleis de bases, lleis orgàniques, títols horitzontals, etc)”. “L’esgotament del model de l’Estatut del 1979 i la conveniència de subtituir-lo per un de nou”, afegeix, tenia quatre “objectius bàsics”: “Un reconeixement formal de Catalunya com a realitat nacional diferenciada; ampliació i,sobretot, protecció de l’autogovern; un finançament suficient; i establir mecanismes de participació en la governança de l’Estat, a partir d’acords més de caracter bilateral que multilateral”.

Requejo conclou que “no és estrany que l’independentisme estigui pujant a Catalunya, ja que el poder central ha mostrat de nou que segueix dins la perspectiva de voler unes autonomies polítiques amb un baix contingut d’autogovern real”. Alhora, constata “un tant paradoxalment, que l’independentisme creix, malgrat que el suport a ERC, l’únic partit independentista de caràcter parlamentari, està baixant”.

Els precedents del referèndum de l’Estatut del 25 d’octubre de 1979 havien estat les eleccions constituents del 15 de juny de 1977. Els resultats tan decantats a favor de les forces polítiques que havien integrat l’Assemblea de Catalunya van provocar que el govern d’Adolfo Suárez decretés la restauració de la Generalitat provisional el 29 de setembre d’aquell mateix any i, gairebé un mes més tard, el retorn del president Josep Tarradellas el 23 d’octubre. Els treballs per a la redacció de l’Estatut, van començar a primers d’agost de 1978, a Barcelona, i van continuar al parador de turisme de Sau des del 8 de setembre fins al 17 d’octubre, que la comissió dels vint va donar per enllestits els treballs.

El 3 i 5 de novembre es va enllestir el text un cop tancat el text de la Constitució Espanyola, que va ser sotmesa a referèndum el 6 de desembre de 1978.
La redacció final de l’Estatut de Sau va ser aprovada pel plenari de l’Assemblea de Parlamentaris, que va acabar el 29 de desembre de 1978. Va haver de passar encara mig any i les eleccions generals de l’1 de març de 1979 i les eleccions municipals del 3 d’abril del mateix any abans que el Congrés de Diputats no es posés a debatre el text de Sau. A les Corts espanyoles va començar una altra cursa, gairebé en competència directa amb l’Estatut de Gernika. Per una qüestió d’hores va arribar primer l’Estatut basc, però aquesta ja és una altra història.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s