El gran nord sobirà

Groenlàndia va aprovar l’any passat un nou Estatut que reconeix l’autodeterminació. Dinamarca dirimeix qüestions nacionals de forma civilitzada, lluny del sentit de l’honor hispànic
Lluís Bou
Ult. Act. 07/12/2009 01:36

Groenlàndia ha aconseguit veure reconegut el dret a l’autodeterminació precisament en el seu Estatut d’autonomia. El text estatutari de l’illa ha incorporat aquest dret. El novembre de l’any passat els groenlandesos, molts d’ells inuits (esquimals), van aprovar en referèndum aquesta nova interpretació del seu autogovern. Un pas previ a la independència.

Dinamarca els ho va acceptar sense cap mena de problema, tot i que el referèndum era consultiu. El sí va aconseguir el 75,54% de vots favorables, mentre que el 23,57% dels groenlandesos s’hi van oposar.

Dinamarca té una tradició democràtica molt més sòlida que l’Estat espanyol tot i ser la gran colonitzadora de l’Àrtic juntament amb Noruega, des d’Eric el Roig a l’Edat Mitjana. Groenlàndia podria seguir d’aquí a uns anys les passes d’Islàndia, que es va independitzar de Dinamarca l’any 1944 votant en un referèndum.

El cas groenlandès, però, no s’assembla gaire al de Catalunya, ni tan sols al d’Islàndia. La majoria dels 57.000 habitants de la que és l’illa més gran del món després d’Austràlia, són inuits amb una connexió amb la modernitat extremadament recent.

El principal problema dels groenlandesos és que tenien una societat arcaica i van entrar a la modernitat tecnològica per la porta de Dinamarca. Han viscut una història semblant a la dels indis americans, però amb més èxit. Han passat de l’iglú a les cases prefabricades de colors, típicament escandinaves. Podien haver esdevinguts danesos, però han aconseguit definir una manera moderna de ser groenlandès. No tota la societat de l’illa, però, s’hi ha adaptat i aquest és un dels reptes del país més deshabitat del món.

Abans d’aconseguir el dret a l’autodeterminació, els inuits es van dedicar a reinterpretar el que són des d’un sentit modern. Abans de fer el primer pas, han hagut de decidir què acceptaven de la modernitat i què consideraven una imposició cultural escandinava. Durant dècades, una de les reivindicacions més populars del país era el dret a poder caçar foques, una de les tradicions tribals que encara mantenen. Però havien d’eixamplar el que és ser groenlandès.

La llengua, aglutinadora
Inspirant-se en les altres reivindicacions nacionals, han acabat situant la llengua com a veritable aglutinador nacional. L’idioma i el clima feréstec són ara els dos puntals de la identitat groenlandesa. Han pogut cedir en algunes tradicions arcaiques, amb la confiança que la nova societat funcionarà en l’antic idioma inuit. L’Estatut aprovat l’any passat consagra el groenlandès com a idioma oficial de l’illa.

La societat groenlandesa és pobra, parlant en paràmetres escandinaus. En la major part viu de la pesca i d’una subvenció anual de Dinamarca que arriba a l’espectacular xifra del 30 per cent del seu PIB. Ha estat una economia subsidiada. Fins fa poques dècades era pràcticament impossible fer prosperar un país de forma independent amb un clima tan dur, que impedeix fins i tot l’existència de carreteres.

El progrés de la tècnica ha canviat per als inuits aquesta percepció d’estricta supervivència, a la qual estan molt acostumats. I hi afegeixin el canvi climàtic, que pot endolcir la vida en aquelles latituds. No en tenen la mateixa percepció negativa que al sud d’Europa.

Aquests moviments sumats han despertat la consciència nacional groenlandesa, i d’aquí han passat a la reivindicació d’autogovern. Amb l’Estatut autodeterminista, Groenlàndia aconsegueix també el control del que pot ser una gran font de recursos: les reserves de gas i petroli. Es calcula que a la zona hi ha més cru que a la resta del mar del Nord, i això podria ser una gran font d’ingressos fins al punt de permetre a l’illa ser autosuficient. Però per ara no és una realitat.

Per als catalans, el gran model a analitzar és Dinamarca. Discuteix les qüestions nacionals civilitzadament. No té a sobre la llosa del sentit de l’honor hispànic.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Llengua, Nacionalisme, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s