Què esperes i per què

Salvador Sostres WebLog

Dilluns, 4 de gener de 2010

Avui he publicat aquesta entrevista amb el president Laporta a El Mundo. Quan em van fer fora de l’Avui i vaig anunciar que aniria a escriure a El Mundo molts em van retreure que m’havia venut i que no podria escriure-hi, ni de bon tros, el que havia pogut escriure a l’Avui; a banda de moltes altres coses que també em foren dites, totes elles d’un alt nivell intel·lectual, i moral, com no podia ser de cap altra manera. Bé. Una entrevista com la que avui he publicat a El Mundo no s’havia publicat mai en cap diari de Catalunya. No crec que cap diari l’hagués publicada i no crec que cap periodista de Catalunya s’hagués atrevit a fer aquestes preguntes, ni a plantejar l’entrevista així, ni a escriure-la encabat fil per randa. No escapolint-se de la substància sinó anant-la a buscar, i subratllant-la. Aquest periodisme català de cap profunditat, que té por de la llibertat i que està subvencionat. Que a El Punt li hagin regalat l’Avui té un preu. Un preu polític naturalment.

No és que ho cregui com una suposició o una superstició: podeu consultar les hemeroteques. Cap diari català ha tingut el valor de fer-li al president Laporta l’única entrevista que se li podia i se li havia de fer, que és la que avui he publicat a El Mundo. Tots els diaris són ideològics i tots fan la seva guerra; hi tenen el seu dret i és que a més a més em sembla molt bé. El Mundo és un diari ideològic i d’una ideologia que en la qüestió nacional -no poc important- va per camins ben diferents dels meus. Però hi ha algunes qüestions prèvies, com per exemple el que estem disposats a fer com a escriptors o com a periodistes i el que estem disposats a esperar com a públic. Quina qualitat, quina actitud? De vegades, quan recordo les vegades que vaig haver de canviar frases d’articles i articles sencers durant l’etapa de l’Avui, perquè no lligaven amb l’opinió o amb els prejudicis o amb les intencions comercials dels diferents directors, em pregunto què estaven disposats, a fer, aquells directors, com a periodistes, i què esperaven de la professió i del país. Em pregunto si alguna vegada es van demanar com voldrien ser recordats. Em pregunto en nom de qui o de què podien sentir-se tranquils censurant opinions -i fins i tot veritats tan obvies que ja ningú amb dos dits de cervell no discuteix, com que Montilla és un analfabet. Em pregunto què li explicaven a la seva dona -o al seu nòvio- quan arribaven a casa, en aquell moment que et solen preguntar: “què has fet, avui?”. S’ho callaven? Ho confessaven? Vaig intentar-ho, cada dia dels 8 anys i mig que vaig escriure a l’Avui vaig intentar fer el millor article possible, arriscant al màxim, buscant la paraula precisa, la verema de les fronteres, el límit de l’abisme. Naturalment que no sempre reeixia, però en cada article vaig intentar-ho. L’únic columnista que els directors -o els subdirectors de guàrdia- es llegien cada dia sense falta era el meu. Només el meu. Em pregunto com escrivien els altres periodistes o escriptors, i per què directors i subdirectors creien que no valia la pena vigilar-los; i també em pregunto de què tenien por, els diferents directors, llegint-me cada dia. Em pregunto si no és totalment d’una altra època -i d’una altra praxi- vigilar columnistes. Aquesta malatissa obsessió per la vida dels altres. Em pregnto ben igualment si val la pena tenir i pagar columnistes que no calgui vigilar-los. Un dia el Carles Flo em va dir que no podia ser que cada dia el meu article fos un dels centres d’atenció de la vida del diari. Em pregunto què esperava, el tal Flo, del periodisme, de l’articulisme, de mi. “Et vaig advertir que ni Laporta ni Prenafeta”, va dir-me abans de fer-me fora del diari. Em pregunto què esperava de mi.

No he llegit en cap diari de Catalunya cap entrevista com la que avui publico a El Mundo, ni conec cap periodista esportiu disposat a plantejar aquestes preguntes. Gent que després et dóna lliçons d’independentisme i que et diu que el Mas és un regionalista. On és la teva entrevista, patriota? On són els teus anys de servei, on és la teva travessia del desert? Heal, heal in prayer/ scent of desert flowers in the air.  Sí que conec molts periodistes que han elevat a categoria anècdotes tan petites i prescindibles com la dels calçotets a l’aeroport, la moció de censura, els suposats espies que mai no existiren o aquellla brasilenya ridícula, carnassa dels típics programes del “vingui i expliqui’ns amb quin famós se n’ha anat al llit”. I tot això durant l’època més esplendorosa i brillant que el club ha conegut mai. Fins i tot periodistes suposadament barcelonistes i suposadament catalanistes han acabat fent tots els papers de l’auca més sinistra. A l’Avui, la secció d’Esports, sobretot d’ençà que Jordi Cortada va esdevenir-ne cap, ha caigut sistemàticament en el seguidisme d’El Periódico, criminalitzant el millor president de tota la història amb historietes de sèrie B que políticament només interessen als que volen destruir-nos, i que el seu valor periodístic és completament nul i només podria interessar a les mateixes minyones que no es van perdre l’entrevista de la brasilenya a l’Antena 3, i per descmptat als lectors d’El Periódico. Aquest home, Joan Laporta, sota la presidència del qual hem conegut l’excel·lència com a club i l’excel·lència com a equip, sent capaços de batre rècords inversemblants i fent el futbol més bonic i perfecte de tots els temps. I la genteta com en Cortada fent el ridícul criticant el sou del senyor Joan Oliver! Aquest home, Joan Laporta, que no només ha situat el Barça allà on no havia estat mai, sinó que ha reconciliat el club amb la nació, i l’ha posat al servei dels interessos de Catalunya. Què ha pogut esperar del periodisme català i catalanista? Menyspreu i cinisme. Un llistó tan baix que ni es pot veure. Un periodisme ínfim. Era d’esperar que La Vanguardia o El Periódico intentessin destruir el president Laporta. Era d’esperar que els diaris espanyols en fessin un blanc indiscutible. Però que ha pogut esperar Joan Laporta i Estruch del periodisme català i catalanista? Què pot esperar un valent dels diaris de Catalunya? “Ni Laporta ni Prenafeta”. Aquest és, exactament, el nivell.

Potser hauríem de pensar-hi. Potser hauríem d’aspirar a alguna cosa més que a l’inframental balbuceig dels comitès d’empresa. Tenim un problema de nivell que s’ha acabat tornant un problema de dignitat. Vull dir que Jordi Cortada, per posar sempre el mateix exemple, tot i que n’hi ha molts d’altres, no va néixer indigne: va néixer burro, i després ja tot va ser anar baixant cada graó de l’escala fins aquesta indecència intel·lectual i política d’ara. Aquest que fa dir-se independentista i que votant Esquerra va fer president primer Maragall i després Montilla. Poso el seu cas perquè és molt esquemàtic i va bé per entendre la magnitud del drama, però n’hi ha molts d’altres. I com a periodistes i escriptors retrobar el nervi de la llibertat, visitar amb més freqüència abismes i fronteres, arriscar i créixer en aquest risc, en lloc de la petitor d’anar administrant misèries. En lloc de la indignitat que et va corsecant l’ànima quan no fas el que has de fer i et comportes com un miserable. Si el director no s’ha de mirar cada dia el teu article, de què serveix escriure? Si no és per ficar-se en problemes, de què serveix la Literatura? Si no fos per Catalunya, creus que el Barça seria més que un club? Si no defensem les coses i les persones que estimem, de què serveix viure?

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Nacionalisme, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s