ELS EFECTES DEL PODER I LA MANCA DE PODER EN EL COMPORTAMENT HUMÀ – “Tenir poder o no tenir-ne” – Alfons López-Tena / Notari. President del Cercle d’Estudis Sobiranistes

“No puc acceptar la regla que no hem de jutjar el papa i el rei com jutgem els altres homes, amb una presumpció favorable a la possibilitat que no hagin actuat malament. La presumpció correcta és la contrària, desfavorable als poderosos, i més forta com més fort sigui el seu poder… El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament. Els grans homes són gairebé sempre males persones, fins i tot quan exerceixen influència i no autoritat, i sobretot quan afegim el biaix o certesa de corrupció de la plena autoritat. No hi ha pitjor heretgia que creure que el càrrec santifica qui el té. Són ben conegudes aquestes paraules de Lord Acton, no tant el revers que un segle després va afegir-hi Nirad Chaudhuri, “la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament”, però en tots dos casos és sempre convenient que l’anàlisi intel·lectual se sotmeti a la verificació empírica.

‘PSYCHOLOGICAL SCIENCE’ PUBLICA uns experiments dels professors Lammers i Galinsky, de les Universitats Tilburg (Holanda) i Northwestern (Illinois) respectivament, per determinar els efectes del poder i la manca de poder en les actituds humanes, mesurats pel judici moral sobre comportaments propis i aliens que tenen tant les persones poderoses com les que no ho són. El primer contrast és entre el judici respectiu sobre una acció immoral feta pels altres i el comportament propi en un altra acció immoral:

A. Immoralitat dels que carreguen despeses de viatge falses a la feina, diferents d’un mateix. Els no poderosos accepten aquesta pràctica un 24% més que els poderosos, que, tractant-se d’un comportament aliè, els apliquen un judici més sever.

B. Veracitat en contra dels propis interessos. A tots dos grups se’ls donen dos daus, i el resultat de la tirada, tal com el diguin, determina les opcions d’assolir un premi més alt. Els no poderosos s’aparten de la mitjana estadística un 18%, els poderosos un 40%, que no es correspon a la més gran exigència moral que mostraven en l’experiment anterior.

D’AQUÍ EN RESULTA UNA TENDÈNCIA HIPÒCRITA dels poderosos, que exigeixen als altres un comportament més moral que el que ells mateixos tenen. Què passa quan l’acció immoral és la mateixa? Com la jutgen poderosos i no poderosos quan l’acció la fa un mateix o la fan els altres?

A. Licitud de superar els límits de velocitat per arribar a temps a una cita. Els poderosos creuen que si un mateix ho fa és més tolerable, en un 21%, que si ho fa un altre. Els no poderosos jutgen per igual un mateix i els altres.

B. Evasió fiscal. Els poderosos la jutgen més admissible en un 15% quan la fa un mateix que quan la fa un altre, mentre que els no poderosos inverteixen el judici, i en un 16% la refusen amb més força quan l’evasor és un mateix que quan els evasors són els altres.

CONFIRMADA AIXÍ LA HIPOCRESIA dels poderosos, que condemnen les faltes alienes més que les pròpies, treu el cap una altra mena de corrupció, la hipercresia dels no poderosos, jutjar-se a un mateix més durament que quan el judici s’aplica als altres. Una tercera sèrie d’experiments serveix per confirmar-ho, distingint entre els que creuen que la seva pròpia posició de poder o de manca de poder està legitimada, i els que creuen que no:

A. Quedar-se una bicicleta abandonada. Els poderosos que es creuen legitimats veuen el robatori de la bicicleta un 35% més justificat quan ho fan ells que quan ho fan els altres, mentre els no poderosos es jutgen més durament ells mateixos, en un 19% quan creuen legítima la seva manca de poder, i en un 7% quan la creuen il·legítima. Hipocresia i hipercresia concorren, com era previsible, amb una forta excepció: els poderosos que creuen que no mereixen ser-ne jutgen més durament robar la bicicleta quan ho fan ells, en un espectacular 54%, que quan la roba un altre.

CONCLOUEN LAMMERS I GALINSKY que els poderosos són hipòcrites perquè en el fons creuen que les regles que se’ls han d’aplicar són diferents de les aplicables al comú dels mortals, i per tant que el mateix comportament és o no immoral en funció de la persona: ells no estan sotmesos a les mateixes regles que els altres. Ja ho deien els antics romans, quod licet Iovis non licet bovis, el que està permès a Júpiter no li està permès a un bou.

ASSUMIDA LA CORRUPCIÓ DELS PODEROSOS, queda la dels no poderosos que va enunciar Nirad Chaudhuri. Es manifesta en aquests experiments en la hipercresia, jutjar més durament una falta pròpia que una d’aliena, que The Economist vincula als comportaments animals d’evitar el càstig que els poderosos imposen als membres inferiors de la jerarquia quan comencen a surar. La hipercresia actua com a signe de submissió, i per això és més forta entre els poderosos que es creuen il·legítims, i en tot cas entre els no poderosos, per escapolir-se del càstig immediat i agressiu que els pot caure de part dels realment poderosos, que no solament ho són sinó que se senten legitimats i sotmesos a unes regles pròpies, més toves que les que exigeixen i imposen als altres.

HA ESTAT ABUNDANT A CASA NOSTRA l’anàlisi de la corrupció que tres segles de poder absolut sobre els catalans ha generat en els espanyols, inclosos els 30 anys de democràcia i el fracàs de la pedagogia sociovergent, però no ho han estat tant els efectes corruptors en els catalans de la manca de poder: provincianització, infantilització, hipercresia, voluntat de submissió. Enric Vila i Carles Boix són els darrers que han explorat aquestes mefítiques aigües, cabdals per a la supervivència i independència del poble català. ¿La veritat ens és alliberadora, o és preferible dosificar-la o amagar-la? Són compatibles veritat i tremp? Cal demolir els mites o enlairar-los? La freqüent invocació a la unitat, i l’admonició a rentar els draps bruts a casa, ¿són estratègies necessàries en situació de manca de poder, o símptomes de l’assumpció hipèrcrita de la submissió? Una cosa sembla certa, com indica The Economist, hipocresia i corrupció són el preu que les societats paguen per estar regides per mascles (i qualque femella) alfa. L’alternativa, si bé més neta, és el lideratge exercit pels febles ineficients, aquells que diuen als nens que no s’emboliquin, i d’aquests mai no ha sortit la independència d’un poble. Per bastir un Estat cal gent poderosa i que se senti legitimada, calen Júpiters i no bous.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Divendres, 5 de febrer del 2010

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Nacionalisme, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s