LA NECESSITAT DE LA NOVA LLEI PER PODER VEURE CINEMA EN CATALÀ – Mandela? Tampoc en català

Jordi Creus / Historiador i director de la revista ‘Sapiens’

Finalment, la setmana passada vaig decidir-me a portar els meus fills a veure Avatar.

Com sempre, la primera cosa que vaig fer va ser agafar un exemplar d’aquest diari i buscar un cinema -ni que fos dels més incòmodes i dels més allunyats del centre de Barcelona, com passa habitualment- on projectessin aquest film en llengua catalana. I tant em vaig allunyar que vaig arribar fins a Alpicat, al Segrià -després d’haver fet parades virtuals en diverses sales de Cornellà, Abrera, Igualada i Lleida. Ni al nord, ni al sud, ni terra endins ni tampoc mar enllà hi havia cap cinema on poder veure Avatar en la nostra llengua. I això que diuen que aquesta és la pel·lícula més taquillera de la història… De fet, de les 71 sales del Principat on s’anunciava, en 70 es presentava doblada al castellà. En la restant, l’obra de James Cameron es podia veure en versió original subtitulada (en la lengua del imperio, naturalment). En català, cero patatero, que diria el culturista José María Aznar.

EL SAGNANT CAS D’AVATAR, PERÒ, no és una rara excepció. Només cal mirar la cartellera per poder dir exactament el mateix de films tan esperats pel gran públic com Ágora, la Cinta blanca i En tierra hostil. Ni la darrera obra de Clint Easwood, Invictus, centrada en la figura d’un defensor dels drets humans com Nelson Mandela, es pot veure en la nostra llengua en cap de les 57 sales on es projecta. Es veu que els drets lingüístics, sobretot si són els dels catalans, no formen part dels drets humans. Talment com si aquesta categoria l’hagués inventat una comissió formada per José Bono, Alejo Vidal-Quadras, Isabel San Sebastián, Albert Rivera i l’esperit de l’almirall Carrero Blanco. Potser per això, aquests dies, en tot el Principat, només era possible veure dues pel·lícules en què els actors parlessin en català. Potser per això és tan necessària la nova llei del cinema, que ens ha de permetre tenir la llibertat de poder escoltar (o llegir) els films en la llengua pròpia de Catalunya.

DAVANT D’AQUESTA REALITAT tan eloqüent, n’hi ha que encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. I no parlo només de la premsa mesetària. Des de l’interior del nostre país també s’han sentit arguments farcits de demagògia barata i de tòpics tronats. Per exemple, el Gremi d’Empresaris de Cinema -els mateixos que van fer un tancament patronal en dilluns- ha presentat un estudi que explica la catàstrofe que representarà per al sector la igualtat entre el castellà i el català al Principat. Segons ells, els gironins, els manresans o els homes i les dones de Badalona deixaran en bloc d’anar al cinema per no haver de passar per davant d’una sala on es projecti un film en català, una llengua que, ja se sap, produeix urticària.

AIXÒ ÉS COM SI ALGÚ, quan va néixer TV3, hagués pronosticat que la gent llançaria els aparells de televisió per la finestra només sentir les primeres paraules de J.R. Ewing en la llengua de Pompeu Fabra. O que els aficionats al futbol apedregarien pels carrers el mestre Puyal a causa de la seva tossuderia a fer-nos escoltar el Barça per la ràdio en l’idioma emprat per Xarli Rexach. Res més lluny de la realitat. En aquests darrers 25 anys, el català s’ha consolidat en el món de la televisió, de la ràdio, dels llibres, dels diaris i de les revistes de divulgació, amb unes quotes de mercat que, com a mínim, han de ser tingudes en compte. El món del cinema és la gran excepció. D’aquí l’oportunitat d’una llei valenta que va al centre del problema.

I ES CLAR, D’AQUÍ NEIX LA SEGONA gran crítica, aquella que diu que la del cinema és una norma intervencionista. I tant! Quina llei no és intervencionista? Us imagineu que la llei del tabac s’hagués volgut aplicar només amb la seducció? Us imagineu que el conseller Joan Saura hagués posat en marxa la limitació de velocitat als 80 quilòmetres per hora als voltants de Barcelona regalant clavells als infractors? El que els ciutadans hem d’exigir en aquest cas és menys demagògia i més sentit comú. I sobretot, que poder veure una pel·lícula en català als pobles i ciutats de Catalunya (no pas a Valladolid, Nova Delhi o Tòquio) no sigui poc menys que ciència-ficció.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Llengua i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s