Un altre Josep Pla – per Patrícia Gabancho. “L’APROXIMACIÓ D’ENRIC VILA A L’ESCRIPTOR EMPORDANENC”

SOM EN ELS ANYS INHÒSPITS DE LA POSTGUERRA: un home és llençat daltabaix del tramvia perquè ha parlat en català. El tramvia, diu qui refereix l’anècdota, estava en marxa. El relator és l’Enric Vila, aquest noi irat de la columna del costat, i l’home del tramvia era el seu avi. Avi i nét representen la continuïtat d’una Catalunya que s’ha anat construint entre les escletxes que deixa una Espanya sovint impotent però sempre presidida per la voluntat unificadora. Amb aquest rerefons, Enric Vila, historiador i periodista, ha escrit El nostre heroi, Josep Plaz, editat pel nouvingut (a l’ofici) Quim Torra, que està obsedit a reconstruir la Catalunya que es manifesta en la cultíssima, intel·ligent i europea premsa de començaments del segle XX, la que Pla mama en els inicis professionals.
Vila ha fet un llibre magnífic i alhora excessiu. Un llibre a estones emocionant. L’aposta és arriscada, perquè Pla ha estat abduït per l’espanyolisme català com a emblema d’una manera d’encaixar una certa catalanitat declinant amb l’Espanya més obtusa, i ja se sap que qui pega primer pega dos cops. És difícil oposar-li, tants anys després, un Pla catalanista, censurat, emmudit i decebut, un Pla català: ho va intentar, ara fa dècades, la colla de Quaderns Crema, quan era quadern i no editorial, i no se’n van sortir. Pla és una queixalada massa forta per deixar-la anar: ja se sap que els gossos de presa quan claven la dent no afluixen. Pla va perdurar com el cronista reaccionari de l’Empordà murri i sensual que aquests cosmopolites visiten els caps de setmana. Vila va molt més enllà.

Enric Vila s’atorga el protagonisme del llibre: pren Pla com a instrument per construir-se davant del lector, no pas per orgull banal, sinó amb una subtil transcendència. Vila és el dipositari d’una herència que el drama del seu avi escenifica i per tant el seu protagonisme no és altra cosa que un testimoni. És el representant d’una Catalunya encara resistent: el país per al qual Josep Pla escriu l’elegia que és la seva obra: un món estimat que estava a punt de ser anorreat per la barbàrie més infecta –i més infecciosa: només cal veure quanta gent de renom s’hi va deixar contagiar-. Pla, conscient que la derrota no és tan sols una catàstrofe política, sinó sobretot moral i nacional, s’asseu a escriure la memòria d’una terra que està a punt de caducar. És la Catalunya que ha vist sucumbir, escruixida entre Espanya (el franquisme) i aquell anarquisme brut de la FAI, l’anarquisme murciano. Tots dos odiaven alhora el que Catalunya representa: CATALANITAT i CIVILITZACIÓ, el món de Josep Pla.

La democràcia ens portaria (i això no és al llibre de Vila) una operació subtil: ens van substituir l’èpica de la resistència nacional de la classe mitjana catalana per l’èpica més grollera de la immigració espanyola, l’èpica que, per dir-ho curt, va de la barraca al PSUC. Catalunya passava un altre cop al costat lleig del tauler: no era la víctima, sinó l’explotadora, llengua inclosa (recordeu allò de catalán, idioma de la burguesía?). Li ho vaig sentir dir a Manuela de Madre (“catalana de l’any”) en un míting a Santa Coloma de Gramenet, tard, devien ser les eleccions del 2003. En aquest país, va dir davant d’un auditori ad hoc, “s’ha parat més atenció a les muralles medievals que no pas a la suor obrera”. En castellà, ho va dir. Es tracta de substituir els protagonistes de la dignitat, no pas, com hauria estat just, de compartir la dignitat d’una doble opressió.

El llibre de Vila denuncia l’operació paral·lela: l’apropiació de Josep Pla. En fan, entre altres coses, el campió del bilingüisme, quan Pla diu que “el bilingüisme és una tragèdia”. Hi ha maneres i maneres de llegir Pla. Enric Vila capgira el Pla distorsionat amb unes poques cites, cartes, frases, indicis; que alhora serveixen per situar, com a contrapunt, contemporanis que sí que s’agenollen davant el nou amo quan convé (ni que convingui poc), i tant és si es tracta de Carles Sentís o de Néstor Luján. O de La Vanguardia: poques vegades s’ha perfilat amb tanta mala llet el paper del diari comtal. D’acord, Pla és una anguila davant la censura, i va reculant cada cop més, perquè es fa vell i va perdent convicció, vist com és el país que sobreviu al franquisme. Pla és un drama. Pla és la memòria d’un projecte més alt: amb la democràcia, torna a trobar-se davant les ruïnes del que havia estat el seu somni no formulat: aquella Catalunya que era simplement natural. La que hauria tocat si no fos que. La que famílies com la d’Enric Vila construïen. A vegades, com en el cas del tramvia, el terrorisme nacional espanyol ho fa difícil.

El pla de Vila sap que el franquisme desmuntarà aquest món i decideix fer-ne les exèquies, llibre a llibre, fins al volum 45. Igual que Salvador Espriu farà La primera història d’Esther per deixar constància del batec i l’excel·lència d’una llengua que no sobreviuria sencera al franquisme. Pla rescabala memòria, paisatge, història, persones, valors, vida quotidiana; Espriu, afegeixo jo, el mirall. Tenien, però, raó: el país ens ha arribat desarborat. Per això llibres com el d’Enric Vila –escrit, per cert, en un català de molt gruix– ens criden a refer-lo, potser en un marc més plausible.

Avui, 16 d’abril 2009

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s