Bon vent!


Algú pot imaginar-se la França de l’any 2010 donant oficialitat al funeral d’un ministre del mariscal Pétain? És versemblant la capella fúnebre d’un alt càrrec del III Reich dins l’actual seu del govern alemany? Oi que això ens semblaria incomprensible? Doncs vet aquí que, pam amunt, pam avall, és el que fem nosaltres tot cantant les glòries d’un feixista mort, tot lamentant oficialment la seva desaparició. És el que fem tot llençant pètals de flors al seu taüd, acollit ara sota el sostre del mateix Palau de la Generalitat que ell va usurpar durant els darrers quatre anys del franquisme, instal·lant-s’hi ufanosament com a president pòstum de la Diputación Provincial de la Plaça Sant Jaume.

La Falange Española, equivalent ibèric del partit nazi alemany, va tenir Juan Antonio Samaranch com un dels seus màxims representants a Catalunya i no precisament durant els darrers anys del règim (cosa que alguns, com Adolfo Suárez o Rodolfo Martín-Villa, han intentat utilitzar com a coartada), sinó en l’etapa més gris de la postguerra i en la més dura de la dictadura. Que quedi clar: Samaranch era company de Carrero Blanco. I mai, que se sàpiga, va demanar perdó per haver-hi col·laborat, per haver donat suport incondicional al genocidi, als crims d’Estat i el garrot vil durant una vintena llarga d’anys.

“El mandat de Franco representa un dels més brillants períodes de la història d’Espanya”, afirmava el feixista. I, avui, els nostres diputats, ministres i President el ploren. Diuen que era un home intel·ligent. Segurament gaudia de la mateixa “singular intel·ligència” que ell atorgava a Francisco Franco:

Només diputats com els nostres poden ser tan covards i roïns com per oblidar l’indecent passat d’aquest home a canvi d’uns Jocs Olímpics. Tan barats venem els nostres màrtirs? I només un govern com el nostre pot ser tan lacai del poder central (el veritable poder central) com per retre homenatge a aquell qui va usurpar el despatx del President de la Nació.

L’enterrarem amb honors d’Estat. Es veu que va fer molt per Catalunya.

Marquès de Samaranch, delegat de la Falange Española, Medalla d’Or de la Generalitat 1985, premi Príncipe de Asturias 1988, procurador de Las Cortes Españolas, president de la Diputación Provincial de Barcelona, president del COI, ambaixador… reposi en pau. Si més no, tant en pau com els morts que veig a l’ombra de títols i medalles.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Esports, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s