Malson a Madrid

S’han esfumat 30 anys de la campanya terrorista d’ETA i el somni de la independència basca sembla estar mort. Irònicament, la campanya pacífica de Barcelona per la independència de Catalunya mai ha estat més forta – i és un malson per als de Madrid.

Per Paddy Woodworth | 20 agost 2010

A jutjar pels titulars que s’acumulen al llarg dels anys, les campanyes de terror notòria d’ETA, al País Basc a Espanya, han estat un dels principals moviments independentistes a Europa de més alt perfil. Però és en el territori català, en l’altre extrem dels Pirineus, on ara semblen apropar una massa crítica en les demandes d’independència – i tot per mitjà de la protesta cívica pacífica.

La profunditat de la crisi catalana va ser subratllada per un marcat debat parlamentari a Madrid el 15 de juliol. “Una Espanya plural i una Espanya social, els dos pilars de la seva política, es troben en un caos”, va dir Josu Erkoreka, portaveu del Partit Nacionalista Basc (PNB) al Parlament de Madrid, al primer ministre espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que dirigeix el centre-esquerra del Partit Socialista (PSOE).

Zapatero, de fet, va assumir el càrrec el 2004 prometent una “Espanya plural” que atorgaria un reconeixement addicional a les regions del país, que ja gaudien d’una considerable autonomia. La construcció nacional a la península Ibèrica ha estat sempre una empresa decididament inestable, i la promesa del primer ministre el 2004 de renovar les relacions entre les seves parts constituents era forta en les bones intencions, però crònicament feble en el pensament estratègic coherent. En el procés, se les va arreglar per pujar – i després frenar – les aspiracions dels nacionalistes regionals, i es va despertar el drac adormit del nacionalisme espanyol.

Els nacionalistes bascos i catalans han estat albergant queixes des de la transició a la democràcia a finals de la dècada dels 70 després de la mort de Franco. Aquests territoris van suposar que hi hauria una opció cap a la independència, però els agents del poder de l’antic règim – en particular, els militars – es van negar fermament a cedir en la indivisibilitat del país.

Les regions van expressar la seva decepció de maneres molt diferents. els nacionalistes bascos de totes les tendències van demanar un rebuig a la Constitució del 1978. Una minoria substancial dels radicals bascos simpatitzaven amb ETA i van recolzar les campanyes terroristes contra l’Estat espanyol durant els anys 1980 i 1990. El nacionalisme català, per la seva banda, va acceptar en gran mesura l’autonomia que se’ls concedia en el nou règim. Però en ambdós casos, el desig d’una major autodeterminació era només en diferit, no s’ha extingit.

Zapatero havia promès temeràriament a acceptar qualsevol canvi que el Parlament català introduís en el seu estatut d’autonomia vigent, sempre que es quedés dins de la constitució actual. Però els canvis més radicals van ser beneits pel parlament de Madrid, estava d’acord amb l’afirmació de Catalunya que el idioma català fos el preferent, i també que fos seu el control total del poder judicial. El més significatiu però, va ser acceptar a l’estatut de Catalunya la declaració de “nació” per dret propi, tot i que va canviar aquesta disposició al prefaci.

Però a principis de juliol, el Tribunal Constitucional espanyol, en resposta a una petició organitzada per l’oposició conservadora del Partit Popular (PP), va declarar que alguns dels canvis violaven la Constitució i van dictaminar que només es reconeix “una nació, Espanya,” frustrant les esperances catalanes. El suport popular a la campanya de petició del PP va posar de manifest que el nacionalisme espanyol, inactiu des de la dictadura, continua sent una força clau en la política espanyola.

No obstant això, la decisió del tribunal va provocar el que probablement van ser les més grans manifestacions a Barcelona des de la transició a la democràcia. Al voltant d’un milió de persones van sortir als carrers per protestar a favor de l’augment de l’autodeterminació de la nació català. Van ser dirigits per José Montilla, el líder del PSC, el capítol català del partit de Zapatero, que va qualificar la decisió del màxim tribunal d’Espanya com “ofensiu”. El to de la marxa suggereix que molts catalans que haurien estat contents amb l’estatut, fins i tot suavitzada ara estan canviant cap a les demandes de la completa independència. Montilla va ser escridassat en diverses ocasions per manifestants a favor de la independència, que semblen cada vegada més reflectir l’estat d’ànim popular.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Independència, Nacionalisme i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s