L’escola de la muntanya

Dimarts, Agost 24, 2010 Per Lluís Foix

Everest

Fa 25 anys que la bandera catalana s’enlairà per primera vegada al cim del Everest. Conrad Blanch dirigia l’expedició i Òscar Cadiach, Carles Vallès i el traspassat Antoni Sors coronaren la muntanya més alta de la terra. Ho feren sense oxigen i foren els primers occidentals en arribar al sostre del món per la vessant nord. També clavaren la bandera de la Barcelona Olímpica, un any abans que la capital de Catalunya fos declarada oficialment seu dels Jocs de 1992.

Everest

Darrera d’aquella gesta èpica que cada nació ha celebrat amb entusiasme quan algú dels seus ha fet per primer cop el cim del Everest, hi ha una llarga història d’esforços, patiments, intents frustrats o reeixits, que tenen molt a veure amb la llarga tradició excursionista i coneixement de la natura a Catalunya.

Quan el juny de 1953 arribava un telegrama a Londres informant que Edmund Hillary era la primera persona en la història que havia conquerit l’Everest, les celebracions de la coronació de la reina Isabel II tingueren potser l’últim moment de glòria imperial, essent primer ministre per segona vegada Winston Churchill.

Conrad Blanch era en aquells dies president del Centre Excursionista de Catalunya, una entitat no lucrativa més que centenària, es fundà l’any 1876, que ha demostrat com des de la iniciativa privada es pot assolir la excel•lència cultural, esportiva, social i patriòtica.

El CEC naixia amb el moviment del Modernisme i tenia com objectiu promoure sortides per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya des dels vessants científics, literaris i culturals. Gairebé en el mateix període es fundava a Madrid la Institución Libre de Enseñanza que impulsaria l’apropament acadèmic i popular a la natura i de la que en formarien part molts intel•lectuals que serien actors principals en la caiguda de la Monarquia i l’arribada de la II República l’any 1931.

Va ser des del CEC que es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i on es va celebrà el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1906. Entre els seus socis més il•lustres hi figuren personatges que deixaren una forta petjada transversal en la història del país. Es pot fer esment, entre molts d’altres, de Valentí Almirall, Pompeu Fabra, Jacint Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Joan Amades.

Tot va començar amb el contacte amb la natura, les excursions, la topografia, la construcció d’albergs, la pràctica dels esports de neu, el marcar camins per tot els Pirineus, l’edició d’aquella magnífica col•lecció de mapes de l’Alpina que dibuixaven tots els recorreguts transitables per les muntanyes catalanes.

Catalunya s’ha fet també a la muntanya. Si més no, molts personatges que han tingut una rellevància al país han conegut la seva terra, les comarques, les valls pirinenques, les fonts i els naixements i curs dels rius, els racons del massís del Montseny, la gran serralada del Montsec o les muntanyes rocoses del Montsant, Montserrat o els ports de Beseit on arranca el Matarranya.

Els que venim de les planes de la Segarra i l’Urgell hem descobert també la importància que les muntanyes han tingut i tenen a Catalunya. Recordo les primeres excursions als Cingles del Bertí o la pujada a les Agudes i Turó de l’Home quan l’atansament a aquests indrets s’havia de fer en tren, el mateix tren que avui circula a la mateixa velocitat que fa més de quaranta anys.

Més tard descobriria els Pirineus de Girona, la travessa d’Ull de Ter a Núria, el Pic de l’Infern, el Gra de Fajol, els Bastiments, el Nou Fonts, el Puigmal, el Pic del Segre… També faria els pics dels Pirineus de Lleida, des del Basiero fins al cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats, que mossèn Cinto coronaria des de Franca, amb sotana i una cartera, tal com ell mateix explica en uns relats poètics i emotius fins que arribà a Andorra.

No puc comptar cap vuit mil ni tampoc cap quatre mil en el meu historial muntanyenc. Ernest Udina m’animava sovint a que fes amb ell el Mont Blanc. Ell el va fer però no arribà al refugi i la notícia de la seva accidentada mort ens colpí de veritat a tots els que ens consideràvem amics seus. Però sí que he trepitjat gairebé tots els tres mil del Pirineus, des dels Possets fins al Vignemale. Puc dir que la muntanya m’ha donat pau, visió distanciada de les tensions urbanes, sentit d’orientació, càlcul del risc, generositat dels que m’han acompanyat i familiaritat amb situacions inesperades.

No disposo d’estadístiques vigents però tinc la sensació que el nombre d’excursionistes, especialment joves, ha minvat considerablement en els darrers anys. N’he vist alguns aquest estiu a les muntanyes de Núria, al sempre perillós indret de la Coma de Vaca, en el trajecte que talla pel mig als dos Torreneules, al cim del Balandrau. Però ni tan sols a dalt del Taga, el més assequible des de Ribes de Fresser, hi havia la gent de fa només quinze anys en un dia clar i seré, sense cap núvol, del mes d’agost.

Si, tal com em temo, l’excursionisme de muntanya és el reducte de grups de joves cada vegada més minoritaris que prefereixen trepitjar i conèixer els indrets més inassequibles del territori en comptes d’anar a matar nits en les diversions massives, haurem perdut una llarga tradició i també una forma d’enriquiment cultural de primera magnitud.

He aprés moltes coses a la muntanya. En primer lloc, a respectar-la i no saltar-me les inexorables regles de joc que no estableixen els excursionistes sinó que s’endevinen pels signes dels núvols, dels vents, de les boires i dels freds. Respectar també les fites i senyals que altres muntanyencs hi han col•locat. Els codis d’un excursionista són o haurien de ser tan exigents com els que s’observen en una gran ciutat. Si respectes la muntanya, de ben segur que la muntanya et respectarà a tu. És una gran escola.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Esports i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s