L’ofensiva contra Catalunya “En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses”

L’atac violent a la llengua catalana per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –en realitat s’hauria de dir Tribunal Superior de Justícia Espanyola a Catalunya– no és un fet merament circumstancial, fruit d’un caprici de l’atzar, sinó que respon a una ofensiva molt ben planificada que té, com totes les operacions intel•ligents d’aquesta mena, una cara ferotge i una altra de més amable. La ferotge la posa el Partit Popular i l’amable el Partit Socialista, però tot plegat no és res més que un repartiment de papers amb una unitat de destí.

Espanya sap que Catalunya se’n va. Ho sap de fa temps. De molt abans que ho sabessin els mateixos catalans. Alguns, fins i tot, encara no se n’han assabentat i d’altres fan veure que no ho saben. Però Catalunya se’n va. I com que, amb la seva marxa, Espanya experimentarà una crisi molt semblant a la del 1898, és comprensible que des de Madrid s’hagi dissenyat una estratègia per pal•liar-ne els efectes.

No, no és que Espanya doni per feta la independència de Catalunya. La dóna per feta en el seu fur intern, sí, però, fidel a la mentalitat anorreadora de pobles, cultures i llengües que palesa la seva història, intentarà fer-nos tant de mal com pugui fins al darrer minut. Els arrogants són molt més perillosos que els humils, perquè darrere d’un arrogant acostuma a haver-hi sempre un acomplexat. I si hi ha una cosa que un acomplexat no pot suportar és la humiliació, o, millor dit, allò que ell viu com una humiliació. El maltractador que mata la seva dona, quan aquesta li diu que se’n va, respon sovint a la mateixa tipologia. Vull dir, amb això, que el procés d’independència de Catalunya no serà plàcid, com s’albira que ho seran, posem per cas, el de Flandes o el d’Escòcia. Per tal que la separació política de dues nacions sigui plàcida, cal que totes dues siguin demòcrates i que acceptin el dret inalienable de l’altra a ser allò que vulgui. En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses.

Per sort, com dic, el procés és irreversible, però que sigui irreversible no vol dir que eviti mentrestant l’espoli que patim –60 milions d’euros cada dia– ni les infraestructures tercermundistes que tenim a causa de la manca d’inversió de l’Estat, ni la rapinya del nostre patrimoni cultural –l’arxiu Centelles, els béns del bisbat de Lleida, l’adquisició d’obres d’art, amb diners catalans, que van directament als museus madrilenys…– ni el sistema radial que fa de Madrid el centre neuràlgic de la vida catalana, ni el caràcter marginal de la nostra xarxa de comunicacions nacionals i internacionals, ni la imposició de la llengua espanyola, ni la dinamitació de la nostra convivència. La irreversibilitat de la independència de Catalunya no sols no evitarà tot això, sinó que ho augmentarà –ja està passant– amb l’objectiu d’afeblir-nos en tots els àmbits. Tanmateix, té una part bona. I és que ens adverteix que el temps va en contra nostra i que cada dia que romanem subordinats a Espanya és un pas més cap a la nostra desaparició com a poble.

Hem de ser conscients que l’atac a la llengua catalana, com a llengua preferent en els ajuntaments –en quina nació lliure la llengua pròpia no és la llengua preferent?–, l’ha iniciat el Partit Popular, és cert. Però compte, que hi ha trampa! Hi ha trampa perquè l’atac del Partit Popular es fonamenta en la repulsiva sentència del Tribunal Constitucional espanyol, i aquesta sentència és obra dels dos partits que el configuren: Partit Popular i Partit Socialista. És a dir, que el disseny de l’ofensiva és de tots dos. L’únic que canvia són les aparences posteriors. Els socialistes construeixen la base legal de l’atac i els populars disparen les metralletes. I, per tal que tot això sigui possible, cal que els 25 diputats socialistes catalans que hi ha a Madrid votin cada dia, sistemàticament, en contra dels drets nacionals de Catalunya.

Publicat a elSingulardigital.cat per Víctor Alexandre

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Llengua, Política i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a L’ofensiva contra Catalunya “En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L’altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses”

  1. GUILLERMO NAVARRO ha dit:

    BLA, BLA, BLA, BLA, BLA, HABLAR POR NO CALLAR, A MI ME DA IGUAL DONDE OS METAIS VUESTRA CATALANIDAD, LLENGUA VALENCIANA MAI CATALANA, AU PASCUERO.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s