JAUME PONSARNAU “Cada dia intento ser més bon entrenador”

Sóc home de futbol, però m’agrada més el bàsquet –qui m’entengui, que em compri–. En aquella època escrivia cròniques de territorial, un apassionant món de camps polsegosos, al diari Regió 7, i va ser gràcies al cap de la secció d’esports, Xevi Prunés, que vaig aconseguir una acreditació per veure en directe el partit més llarg de la història de l’ACB. Era diumenge, el 22 de març de 2009, i el Nou Congost, com sempre, cridava i intimidava. El Barça volia acabar la temporada regular en primera posició i el Bàsquet Manresa, entrenat per Jaume Ponsarnau, tenia el dubte existencialista d’eludir el descens o classificar-se per al play-off al títol. Després de quatre pròrrogues i un espectacle digne d’un guió d’Angelo Pizzo, els locals es van imposar per 122 a 117. “Va ser un partit especial, més per les sensacions que no pel joc. Va ser una guerra eterna contra el que era el millor equip d’Europa. Vam ser valents, vam plantar cara i vam guanyar.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Urruti. Volia ser porter de futbol fins que vaig descobrir el bàsquet, un esport que t’atrapa.

Quina era la teva posició, a la pista?
Vaig jugar de tot perquè el meu físic va anar canviant al llarg de l’adolescència. Vaig començar que era grassonet i després no ho era tant [riu]. Si jugava amb equips de nanos més grans que jo ho feia en posicions exteriors, i si jugava amb equips més petits en posicions interiors. He jugat de base, d’aler i fins i tot de pivot.

Diuen que els bases són els millors entrenadors.
Els bases, per posició i funció a la pista, han d’interactuar molt més en la gestió del joc. Però no és una ciència exacta. A Girona tenen en Zan Tabak, que va ser pivot i és un entrenador amb una gran capacitat.

O el Senyor del Anells, Phil Jackson.
Correcte. Al bàsquet hi ha un món totalment especial que és el dels pivots. Un univers difícil. És per això que quan arriben a una baqueta poden ajudar i compartir moltes experiències.

Quan vas fer el pas de jugador a entrenador?
Va arribar un moment en què vaig començar a tenir problemes d’esquena. Ja aleshores compaginava jugar i entrenar l’equip de cadet del Club Natació Tàrrega, el club de la meva ciutat. Va ser el director esportiu qui em va convèncer perquè deixés de jugar i em dediqués exclusivament a entrenar. En un primer moment, i encara que gaudia entrenant, deixar de jugar no em va fer gaire gràcia. Amb el temps, va ser una gran decisió [riu].

Imagino que aleshores no pensaves que et podries dedicar professionalment a entrenar.
No! Treballava a l’empresa familiar i tenia unes altres perspectives. Tenia la voluntat de ser el millor entrenador possible, però sense creure que m’hi podria dedicar professionalment. Tan sols volia ajudar el Tàrrega a fer alguna cosa important. Em vaig fer càrrec de l’equip femení i va acabar essent un període molt important en la meva carrera. Vam fer molt bons resultats, vam ascendir moltes categories i cada ascens era una nova exigència. Un grup humà que vaig dirigir durant set temporades, i això tan sols és possible des de l’estímul i, molt important, la coherència.

Si un entrenador no és coherent, perd tota la credibilitat?
Cada pretemporada, quan em trobo amb els jugadors, el primer que els dic és que adopto el compromís de ser coherent. Tot el que faig té un motiu i si en algun moment no entenen el perquè de les meves decisions, tenen tot el dret de preguntar i obtenir-ne una resposta.

Com vas arribar a Manresa?
Després d’encadenar tot un seguit de bones temporades a Tàrrega, per mitjà d’un company, en Xavi Garcia, aleshores segon entrenador del Manresa, se’m va oferir la possibilitat de fer unes proves. Havia de fer el seguiment d’alguns dels equips rivals. En aquells moments l’entrenador era en Ricard Casas, i sembla que va quedar satisfet amb la meva feina. Tant és així que la temporada següent em vaig incorporar a l’equip tècnic del Manresa com a tercer entrenador, al mateix temps que també entrenava el júnior masculí. Un equip, aquest, on hi havia jugadors importants. Fins i tot algun d’ells actualment juga a l’ACB a un nivell molt alt, com és el cas d’en Sergi Llull. Era una època en què podria haver triat alguna altra sortida professional, però com que sóc un entrenador autodidacte vaig creure que l’estructura del Manresa i treballar a les ordres de Ricard Casas em permetria créixer i augmentar els meus coneixements. Vaig plantejar la situació a la meva família i la meva parella, i com que em van donar tot el suport, de cap a Manresa sense més pretensió que, una vegada més, millorar com a entrenador. Mai no hauria pensat que podria arribar a ser entrenador ACB.

I, en canvi, ja són nou anys els que fa que ets a Manresa.
Sempre m’he trobat molt a gust aquí. Manresa, encara que ara visc a Sant Fruitós, s’ha convertit en el nostre centre vital. Som molt de Manresa. Amb tot, també som molt conscients que un entrenador sempre ha d’estar preparat per marxar.

Dormir amb les maletes fetes.
Tant la meva família com jo, una vegada vaig triar aquesta opció de vida, ens vam mentalitzar molt ràpidament que la feina d’entrenador comporta aquesta inestabilitat. De la mateixa manera que també vam decidir que sempre que sigui possible, si arriba un dia en què m’he de moure, ens mourem tots. Tenir la meva família al voltant em genera un equilibri imprescindible. La família és un valor que m’ajuda a ser una miqueta millor en tot.

Entrenador autodidacte, quins eren els teus referents a la banqueta?
Mai no m’he volgut limitar i sempre he intentat tenir molts referents i aprendre el millor de cadascun. A escala europea sempre m’he fixat en Messina, Scariolo i Maljkovic. I si parlem d’entrenadors de casa, la meva llista de referents inclou noms com Ricard Casas, evidentment, Pedro Martínez i Salva Maldonado.

De tots els esports, l’entrenador de bàsquet segurament és el que té una incidència més directa en el joc, oi?
Quan vaig començar a entrenar, més enllà de l’estima que ja tenia per l’esport, aquest va ser un dels elements que més em va interessar i motivar: la transcendència, a vegades relativa i a vegades molt directa, que té un entrenador de bàsquet en allò que passa a la pista. És evident que l’entrenador ni encistella ni defensa, però la seva participació en un partit és molt activa. I això és un estímul i un dels aspectes més atractius d’aquesta feina.

On vas debutar com a primer entrenador?
Va ser competint a la lliga LEB, en un desplaçament a Gijón. Havien destituït el primer entrenador i era un moment complicat per a l’equip, amb l’ànim decaigut i amb moltes lesions. Però era una plantilla amb jugadors molt implicats, i amb nervi i esforç vam tirar el partit endavant i el vam guanyar. Aquella victòria, com moltes altres que vindrien després, va ser clau per poder continuar com a primer entrenador de l’equip.

Més enllà de l’aspecte tàctic, l’entrenador també ha de dominar l’aspecte psicològic?
És clau, transcendent. Si vols ser un bon entrenador has de preparar molt tot el tema mental, les relacions i la comunicació amb els jugadors. Per mi és un tema tan important que des del primer moment vaig demanar al club tenir l’assessorament d’un psicòleg esportiu. El seu no és un tractament terapèutic, però t’ajuda a estar més preparat per resoldre situacions i encarar moments crítics.

És complicat gestionar un vestidor?
Sí. Passa que hi ha un sentit de molta professionalitat al vestidor. Els jugadors saben que és la seva feina, encara que com a totes les feines a vegades també apareixen problemes. La principal dificultat amb què amb trobo és que el jugador professional, a més d’haver de cuidar-se, una part del seu rendiment depèn de l’entrenador, de la confiança que li dónes, dels minuts que el fas jugar… Tot això és complex i a vegades pot arribar a generar conflictes.

Com s’eviten, els conflictes?
Un entrenador ha de ser conscient del factor humà del jugador i quan apareixen determinades situacions, el que ha de fer és buscar-hi la solució. Donar recursos al jugador perquè ell interpreti com pot millorar individualment i com, a partir de les seves virtuts, pot ajudar també l’equip.

Els jugadors aprenen de tu, però tu també aprens dels jugadors?
Una de les experiències més impactants que he viscut com a entrenador va ser quan vaig arribar a Manresa i vaig trobar-me amb jugadors com Albert Oliver, Ferran Laviña i Jordi Singla. Jugadors que en tot moment eren un exemple de comportament, implicació i professionalitat. Va ser una gran lliçó. De la mateixa manera que també m’ha impactat haver pogut entrenar jugadors de l’experiència de Juan Alberto Espil. O entrenar els jugadors que tinc ara, que encara que molts d’ells són molt joves, plens d’entusiasme, il·lusió i motivació. Sempre es pot aprendre del jugador. És més, sempre es pot aprendre de tothom. Però els jugadors són una gran font d’inspiració.

La del Bàsquet Manresa és una samarreta històrica.
Ser entrenador del Bàsquet Manresa és especial. Un club que ha guanyat una lliga ACB, però també una lliga LEB. I la història diu que els clubs que guanyen lligues ACB no haurien de baixar mai. Manresa sap què se sent quan es guanya, però també quan es baixa de categoria. Però és un club lluitador, competitiu quan baixa i competitiu quan torna a la màxima categoria. Ara ens hem hagut d’adaptar als nous temps i a la nostra realitat econòmica, i això s’afronta amb una gran responsabilitat, però també amb una gran il·lusió. Treballar per al Manresa és treballar per a la ciutat més petita de la lliga, per a la comarca i per a tota la història d’aquest club.

El record de la lliga del 1998 pesa en l’imaginari col·lectiu?
Ara menys. És un fet del qual tothom se sent, i s’ha de sentir, orgullós. Però ens hem adonat que no ha de ser l’objectiu. Tant de bo tornem a viure moments com aquells, però no podem esperar proeses. Amb tot, l’orgull hi és i el nostre és un seguidor amb molta autoconfiança perquè, efectivament, entre moltes més coses, ha vist guanyar una lliga i una Copa del Rei. Això, als qui som a la pista, ens pot afegir un punt de pressió, però jo crec que és un valor.

“Sóc un entrenador ambiciós, però també tinc clar que de moment el meu lloc és Manresa”

Abans parlaves d’estímuls. Sabent que l’objectiu d’aconseguir títols és complicat, com s’estimula un jugador perquè surti a la pista i ho doni tot?
El jugador que pot fitxar actualment el Manresa és un jugador que moltes vegades el seu objectiu és millorar. Un jugador que entén Manresa com un pont per continuar en aquesta lliga o per fer un pas endavant. I quan s’afronta un desafiament com aquest, l’ambició és tan gran com la que pugui tenir un jugador del Barça o del Madrid, però amb objectius diferents. Si no fos així nosaltres no hauríem pogut continuar en aquesta lliga.

Quina ràbia, ser el planter dels clubs més poderosos!
Això nosaltres ho entenem com un estímul. Si al final d’una temporada no vénen a fitxar-nos jugadors és que hi ha alguna cosa que no ha funcionat del tot bé [riu]. Un equip ha de ser conscient de les seves virtuts i els seus defectes, i en cap moment no han de ser una excusa. Nosaltres, amb el que tenim, sortim a competir al màxim nivell i a fer tot el possible per guanyar els partits. I, per què no, un dels nostres desafiaments també pot ser ajudar que els jugadors que passen per Manresa puguin acabar fent coses grans més endavant.

Manresa també és un pont en la teva carrera?
Cada dia intento ser més bon entrenador i si això em porta a fer un pas endavant, el faré. Sóc un entrenador ambiciós, però també tinc clar que de moment el meu lloc és Manresa. També sóc l’entrenador de la lliga que més temps fa que seu a la mateixa banqueta. Mantenir aquest rècord també és un repte.

Ha vingut algú a picar a la teva porta?
Sí. Reconec que han estat poques les vegades que m’han temptat, però sí que he tingut alguna oferta. Però per diferents motius, començant per l’aposta que el Manresa sempre ha fet per mi, he entès que encara no tocava anar-me’n.

Qui sí que va creuar el pont va ser Serge Ibaka.
Va ser una molt bona experiència tenir-lo amb nosaltres, l’únic dolent és que va ser una experiència massa curta [riu]. Tan sols el vam gaudir una temporada. És un jugador amb un talent especial, una força increïble i una energia brutal. Aleshores tenia poc bàsquet, però moltes ganes d’aprendre.

No et sembla inversemblant la seva progressió: aquella temporada a Manresa se’l veia un jugador molt poc format.
M’hauria agradat haver pogut treballar un any més amb ell. Trobo que n’hauria tret molt de profit si hagués continuat una temporada més a Manresa. Potser hauria après més conceptes d’orientació de joc en equip i s’hauria convertit en un jugador més complet que no actualment. Reconec que m’ha sorprès. Quan va marxar vaig passar amb ell la lliga d’estiu i veia que li costava. Passa que vaig obviar que a l’NBA jugadors de les seves característiques, en determinats equips, com ara Oklahoma, encaixen a la perfecció. És un tros de jugador i estic molt content d’haver pogut participar en aquest procés. Gaudeixo veient com li van les coses perquè és un noi excel·lent. Encara li queda molt per millorar, però no sols ho sap, sinó que treballarà per aconseguir-ho.

Si es confirma el lockout, el veurem per Manresa?
[Riu.] La veritat és que no hi ha cap perspectiva perquè, entre més coses, nosaltres no ens podem plantejar res d’això econòmicament. Això sí, amb lockout, sense lockout o com sigui, tornar a entrenar Serge Ibaka seria un plaer.

Només són dos partits, però com heu començat la lliga!
El millor, amb tot, és que amb les sensacions positives de les dues victòries som molt conscients que ho podem fer encara molt millor. Tenim moltes coses a millorar i podem millorar-les, perquè tenim un equip amb talent i, amb temps i feina, podem convertir aquest talent en qualitat. Estem molt contents per les victòries, però encara més il·lusionats pel futur que tenim al davant.

Text: Oriol Rodríguez. Fotos: arxiu del Bàsquet Manresa.

I demà… Jaime Serra.

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Esports i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s