De la crisi econòmica a la crisi política

EUROCRISI CIMERA A BRUSSEL·LES

Les desavinences internes entre els països esquerden encara més una Unió Europea tocada pel pessimisme.

Del chirac-kohl… La UE feia grans passos endavant l’any 1997 amb l’eix franco-alemany a ple funcionament. JOCHEN ECKEL / REUTERS

La Unió Europea passa per la crisi més greu de la seva història. Els problemes de Grècia, la debilitat de l’euro i l’amenaça sobre el sistema bancari europeu han deixat al descobert els peus de fang d’un projecte que ha crescut fins a fer-se indigerible i ingovernable. La UE no només té un problema de lideratge. És que els 27 caps d’estat i de govern de la Unió recelen els uns dels altres, es mouen per interessos diferents i, de tant en tant, fins i tot perden les maneres.

És el pitjor context possible per aturar una crisi que ha enfrontat, entorn de l’euro, totes les Europes: la del nord i la del sud; la de la moneda única i la dels que se’n van quedar al marge; l’econòmica i la política; la federalista i l’euroescèptica.

1. Personalitats: La crisi de lideratge s’agreuja per una falta de química entre els 27.

Els projectes els fan les persones. I les que seuen a la taula del Consell a Brussel·les no se suporten.

“Estem tips que et passis tot el dia criticant-nos i dient-nos el que hem de fer. Dius que odies l’euro i ara vols interferir en les nostres reunions”, va recriminar diumenge el president francès, Nicolas Sarkozy, al britànic David Cameron. Explicava el diari Le Monde la setmana passada que entre els caps d’estat i de govern europeus s’ha fet popular explicar-se quines crítiques fa Sarkozy dels uns i dels altres. Es diuen: “Vols que et digui que m’ha dit de tu?” L’ambient entre els 27 està enrarit. La premsa italiana es lamenta fa temps de la pèrdua de poder de Berlusconi a Brussel·les, on s’ha convertit en un personatge incòmode. La crisi del deute no ha fet més que extremar la tensió i els retrets.

2. A dins i a fora: La pertinença a l’euro és avui la gran línia divisòria entre països.

La moneda única els ha unit en la desgràcia. Ha intensificat les seves reunions i l’eurogrup s’ha convertit en el sanedrí on es discuteixen els reptes i les amenaces més important que pesen sobre la UE, i on es plantegen d’entrada les grans reformes econòmiques que cal tirar endavant. La crisi econòmica està comportant més unió política.

Els països que no formen part de la moneda única se senten que els han atorgat un paper secundari. El govern britànic (preocupat pels interessos de la City de Londres) s’esplaia amb tota mena de declaracions sobre l’euro. Polònia clama contra l’Europa a dues velocitats. Varsòvia ocupa aquest semestre la presidència de torn de la UE i quan va agafar les regnes europees va intentar que li atorguessin un lloc d’observador a l’eurogrup. No se’n va sortir. Polonesos, britànics, suecs i txecs encapçalen avui el grup de països que intenten condicionar qualsevol decisió que es pren sobre l’euro, i han rebutjat col·laborar en el paquet d’ajudes als països que han hagut de ser rescatats. Mentre que els 17 països de la moneda única han entès que la integració econòmica és indispensable per sortir d’aquesta crisi, els de fora estan obsessionats a defensar el mercat únic i la competitivitat. L’esquerda entre els uns i els altres s’eixampla.

3. Prejudicis: La crisi entronitza el tòpic del sud trampós i el nord garrepa.

El febrer del 2010 la revista alemanya Focus va escandalitzar Grècia amb una portada que mostrava la Venus de Milo amb el dit del mig alçat. L’esclat de la crisi grega va fer aflorar els prejudicis que durant dècades han marcat l’Europa del nord i del sud. Grècia, que feia anys que maquillava les xifres econòmiques que enviava a Brussel·les, reclamava ara la solidaritat dels països rics per poder parar el cop d’una crisi que l’ensorrava. Alemanya no va córrer. Conscient que al final li tocaria pagar, Angela Merkel va aprofitar aquesta crisi per imposar l’austeritat, la disciplina pressupostària i les sancions necessàries que castiguin els incomplidors. Durant aquest temps, els acrònims més despectius s’han normalitzat en l’argot de Brussel·les: dels PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) als GIPSI (els mateixos més Irlanda).

El sud no ha complert. Grècia ha estat incapaç d’aturar la caiguda. Itàlia ha promès unes reformes que després no ha tingut intenció d’aplicar. Portugal va haver de demanar el rescat comunitari en plena picabaralla deslleial entre govern i oposició. Espanya no va acceptar que tenia un problema real amb la crisi fins a la cimera del maig del 2010. La crisi ha fet trontollar un dels pilars bàsics de la UE: la solidaritat entre els socis per superar les desigualtats econòmiques. Els països que són contribuents nets al pressupost comunitari han decidit que aquesta no serà una Unió “de transferències” i que la solidaritat té un límit.

4. Populismes: Els governs actuen al dictat d’una opinió pública escèptica.

David Cameron ha hagut d’aturar una rebel·lió interna al seu partit per forçar un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Cameron -admirador de Margaret Thatcher- ha intentat imitar en més d’una ocasió l’estil intransigent de la Dama de Ferro. I a diferència de la seva mentora, Cameron no està tan sol. Thatcher topava amb una Europa de 12 estats amb un nucli dur decididament europeista. Ara l’escenari ha canviat. L’euroescepticisme, i un populisme de dretes que també juga la carta de carregar contra Brussel·les, s’han fet forts en molts països. L’Eurobaròmetre demostra que els nivells de confiança dels europeus han baixat.

La por de les conseqüències electorals de la crisi ha portat molts governs, començant per Alemanya, a actuar pendents de l’opinió pública. Les urnes, però, van castigar Angela Merkel, mentre que els socialdemòcrates alemanys (amb un discurs més europeista) s’han refet.

5. Tractats: La reforma del Tractat de Lisboa pot trencar Europa en dues parts.

És l’última imposició d’Angela Merkel: exigir que les noves mesures d’integració fiscal que s’han decidit per imposar més control sobre els països de l’euro, figurin en el Tractat. Reobrir el Tractat (encara que sigui per una reforma limitada), és obrir la capsa dels trons. El cop final. Tancar el Tractat de Lisboa va ser una negociació llarga i complicada en què la major part dels països van acabar cedint davant les exempcions que exigia la Gran Bretanya i, darrere seu, txecs i polonesos. Reobrir el Tractat per lligar millor els països de l’euro serà tornar a caure ostatges dels governs més euroescèptics.

CARME COLOMINA Barcelona | Actualitzada el 26/10/2011 00:00 – http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/crisi-economica-politica_0_579542118.html

Quant a El Cau del Llop

Vaig néixer a Manlleu -Osona- un dilluns 5 d’agost de 1940, tot i que en el “Libro de Família” hi consta el dia 8 en lloc del dia 5, coses dels registradors d’aquella època, ara visc a Sabadell -Vallès Occidental-. He estudiat, he treballat, (això es historia passada i forma part de la meva vida anterior) i ara no importa ni el què ni ha on, estic feliçment casat i enamorat de la meva família, soc pare de tres fills i avi de vuit nets, exerceixo de Jubilat a plena dedicació i procuro gaudir d’aquest moment. Si veieu que el meu nom d’usuari es El Cau del Llop no es per amagar-me de res, ben al contrari, ho es per la senzilla raó etimològica de l’origen del meu cognom (mal escrit, es ben cert), però una llobera es un cau d'un llop. I com dic a la capçalera del bloc, A la recerca de valors… , i també perquè es una finestra oberta al mon que em permet participar-hi, sense interpretacions d’altres que m’ho impedeixin.
Aquesta entrada s'ha publicat en Economia, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s