Colosal saqueo de dinero público

Colosal saqueo de dinero público _ Política _ EL PAÍS

Publicat dins de Economia, Política | Deixa un comentari

Llegan las rebajas… ¿o eran las elecciones?

La verdad es que llevamos ya unos dias padeciendo a nuestros queridos representantes politicos tomando al asalto nuestras vidas, vas tranquilamente por el centro comercial buscando alguna ganga (la cosa esta para ir mirando precios) y te salta un politicastro desde detras de un macetero armado con pin, boligrafo, condon, cualquier cosa promocional oiga!!!

Bueno, a lo que iba que como siempre divago. Me sorprende mucho la tactica del PSOE, nos han mentido todo lo que han querido y un poco mas (si, he de confesarlo, a mi me convencieron con alguna de sus promesas la ultima cita electoral)  ni ley de transparencia, ni reforma de la ley electoral, ni salario minimo mas proximo a un minimo digno, sino todo lo contrario… En fin y ahora para colmo de males vienen llorando que la mayoria absoluta del PP, JODER ¡haber cambiado la ley electoral para hacerla mas justa! Por mi, podeis seguir el camino de UCD…

Joer, es qu elo han hecho tan mal que casi te dan ganas de votar PP al menos no mienten… tanto  (no prometen nada, asi que mentir mucho no mienten).. pero claro luego sale la Espe o cualquiera de sus clones sacando brillo a la bandera del aguilucho y te entran los escalofrios…

Asi que ya tengo descartados PPSOE, me toca elegir entre los demas.. y ahi #arimetica20N me ha dado una buena idea, no solo votaré por algo útil, sinó que además votaré EN CONTRA de PPSOE… echadle un ojo, leedlo con cierto detalle, merece la pena, la idea es simple como lo son las ideas brillantes: en cada circuscripcion elige uno de los dos partidos con mas posibilidades de quitarles un escaño a PPSOE y vota por el…

Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Positivar la crisi europea

15 nov 2011    La Vanguardia (Català)    Lluís Foix

Proposo positivar la crisi que ha portat que Itàlia i Grècia siguin governades, espero que transitòriament, per persones que han estat imposades per Angela Merkel, Nicolas Sarkozy i el Banc Central Europeu sense que ni grecs ni italians hagin estat consultats a l’hora d’elegir el seu govern.

Són decisions arriscades que plantegen problemes de fons com el de si es pot restablir l’estabilitat monetària i política d’un país aplicant un cert despotisme financer que no hagi estat ratificat per les urnes. L’aspecte més positiu d’aquesta crisi institucional és que pot fer inevitable la reforma del funcionament d’Europa.

En aquests greus moments sembla que només hi ha dues sortides: anomenar governs de tècnics o tecnòcrates des de dalt o bé abonar el camp del populisme que ve inexorablement després d’exagerades i brutals polítiques d’austeritat com les que ja s’estan aplicant arreu de la Unió.

El filòsof Jürgen Habermas ha publicat un extracte del seu pròxim llibre, Un assaig sobre la Constitució d’Europa, en el que diu que “a curt termini, és necessari concentrar-se en la crisi. Però més enllà d’ella, els actors polítics no haurien d’oblidar els defectes de construcció que es troben en les bases de la unió monetària i que tan sol podran eliminar-se mitjançant una unió política adequada”. Dit altrament, caldrà desmuntar la teulada i tornar a construir la unió monetària sobre les bases d’una unió política que comporti, sens dubte, una política fiscal comuna.

Les solucions italiana i grega són pegats per evitar la catàstrofe. El que pot treure Europa d’aquesta por que ens embarga a tots, una por exagerada i alimentada per mercats i pels nord-americans que volen mantenir al dòlar com a divisa de referència, és practicar la política en el seu aspecte més noble i definitiu que és el de prendre les decisions que convenen a la majoria de ciutadans, al marge de campanyes electorals.

Si no es trenca l’invent pel camí, és una oportunitat d’or per fomentar, amb generositat i valentia, els Estats Units d’Europa. És segur que la Gran Bretanya no participarà en aquest projecte i que algun altre país pot apartar-se voluntàriament. Però potser ha arribat l’hora de reformar el que no funciona en aquesta Europa desconcertada. Més unitat política, plena homogeneïtat fiscal, més responsabilitat dels estats membres.

Publicat dins de Economia, Política | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

La Història d’Espanya, Catalunya i Portugal segons Gregorio Peces Barba

28 octubre 2011 – per yeagov
La Història d’Espanya, Catalunya i Portugal segons Gregorio Peces Barba

Gregorio Peces Barba és un polític espanyol socialista que va ser president del Congrés dels Diputats i un dels ponents de la Constitució espanyola de 1978, que els mitjans de comunicació sempre qualifiquen de “pares de la Constitució”. El temps ha demostrat que amb els pares que va tenir aquella Constitució no podia sortir res de bo.

Espanya és un país amb escassa tradició democràtica, la dreta amb contades excepcions és una dreta cavernícola a la que li costa que el braç dret no s’alci per fer la “salutació romana” amb una concepció extremadament centralista de l’Estat, i l’esquerra té un concepte jacobí de l’Estat, ambdues posicions per tant, coincidents en aquest punt.

Dir bajanades contra els catalans és un recurs molt emprat per aconseguir uns quants vots, encara que no seria aquest el cas de Peces Barba perquè políticament està retirat.

Peces Barba ha fet les següents declaracions en el marc del X Congrés de l’Advocacia celebrat a Cadis parlant sobre l’esperit de la Constitució i el tema autonòmic. El to de befa sobre Catalunya de Peces Barba ha molestat als advocats catalans presents a la sala que s’han aixecat i han marxat i després han emés un comunicat desaprovant les paraules del ponent.

Gregorio Peces Barba: “Ese es el problema de España con este tema desde hace siglos, desde que el Conde-Duque de Olivares encontró el tiempo con el levantamiento de los catalanes, que por cierto, celebran, que yo creo que es un signo, siempre sus fiestas llamadas nacionales por derrotas, y los portugueses. Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma: ¿Y que hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes?. Igual nos habría ido mejor, pero, en fin, como eso ya es agua pasada, no se puede, bueno, habría habido un problema gordísimo, que no hubiera podido haber los partidos de fútbol Madrid-Barcelona. Claro, eso siempre es muy importante. Pero, en fin, dicho ésto, yo soy mucho más optimista que José Pedro Pérez Llorca y creo que es imposible que se produzca una situación de ese tipo, y es imposible que vayan a, que vayan a producirse esos efectos tan negativos.”

Anem a pams. És cert que Espanya fa segles que té un problema i és la incapacitat dels seus governants, independentment de si portaven una corona, una gorra de plat o fins i tot el vestit de demòcrata, d’assumir que l’Estat espanyol no és un Estat uniforme, ells han provat de crear un Estat amb una sola cultura i llengua, la castellana, amb unes úniques lleis, les castellanes i amb uns únics costums, els de Castella, i és evident que no ho han aconseguit malgrat que no els ha tremolat el pols per imposar aquesta uniformitat castellana. El senyor Peces Barba diu que “desde que el Conde-Duque de Olivares encontró el tiempo con el levantamiento de los catalanes, que por cierto, celebran, que yo creo que es un signo, siempre sus fiestas llamadas nacionales por derrotas, y los portugueses”. Cal dir que la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de setembre, no celebra una derrota, la commemora, commemora la derrota soferta l’11 de setembre de 1714, i en aquell moment Olivares devia fer mig segle o més que criava malves. Crec que el senyor Peces Barba confon la guerra dels Segadors (1640) que es va produir en temps d’Olivares (burxador d’orelles reials) amb la Guerra de Succesió (1714) que va acabar quan va rendir-se la ciutat de Barcelona, un 11 de setembre, després de més d’un any de setge. Les derrotes es commemoren, les victòries se celebren, i si una derrota com la patida llavors es commemora no és perquè ens sentim cofois sinó perquè reivindiquem tot allò que es va perdre. Quan parla de “dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” sembla que estigui parlant de joguines, el to és ofensiu. Els castellans van haver d’escollir entre esclafar la revolta portuguesa o la catalana. Castella no tenia tropes suficients per fer front a tots dos aixecaments alhora. Van optar per Catalunya, segurament amb la idea que quan el tema de Catalunya estigués enllestit s’ocuparien dels portuguesos. Per sort pels portuguesos, els castellans ja no van tenir mai més l’oportunitat ni els mitjans per envair Portugal. Olivares només va ser un dels molts que van creure que ens acabarien reduint a les lleis i costums de Castella, una idea que ha estat present en l’ideari de tots els nacionalistes espanyols. Fins i tot aquells polítics que podríem qualificar de demòcrates quan parlen de Catalunya els surt el nacionalista castellà que porten a dins, com si Olivares els posseís.

Un altre comentari desafortunat d’aquest personatge posa en evidència al personatge:“No soy pesimista, estaremos en mejores condiciones que en otras épocas. No sé cuántas veces hubo que bombardear Barcelona.(…) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Malament anem quan un polític presumptament democràtic diu bestieses d’aquest nivell. Cal dir que un dels grans polítics espanyols, Manuel Azaña, deia que a ell algú li havia comentat que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys. I aquests són els polítics demòcrates espanyols, ja podeu imaginar que deuen pensar els que només són polítics espanyols però no són gens demòcrates. Parafrasejant el rabí del “Violinista a la teulada” diré “senyor, tingues molts anys els polítics espanyols… tan lluny de Catalunya com sigui possible”. Unes hores més tard Peces Barba declarava en una emissora de ràdio que “los catalanes no deberían ser tan susceptibles a las bromas”. Les seves paraules no són cap broma, són les paraules d’un cretí espanyolista. Parlar amb aquesta alegria de bombardejar Barcelona cada 50 anys és impropi d’un demòcrata. I després algú se sorprèn a la Carpetovetònia interior que a Catalunya hi hagi independentistes. Si fins i tot els que presumptament són demòcrates diuen aquestes coses que podem esperar d’aquells que no ho són en un país sense tradició democràtica ni respecte pels altres pobles.

Als catalans segurament les coses ens haurien anat millor sense Espanya, i ara estaríem compadint-nos dels pobres portuguesos per haver tingut la desgràcia d’acabar a les urpes castellanes. El que li hauria calgut a Espanya/Castella és civilitzar-se, Peces Barba és un exemple que alguna cosa succeeix a l’Altiplà castellà que els impedeix actuar com éssers civilitzats, serà la ferum fermentada durant segles a la caverna de Mordor que ha enrarit tant l’aire que els impedeix ser persones civilitzades.

En posteriors declaracions Peces Barba ha dit que mai faria bromes amb el bombardeig de Gernika o amb els atemptats terroristes però si que fa bromes amb els bombardejos a Barcelona. Si les primeres declaracions es podien considerar molt ofensives els seus intents de justificar-se a posteriori no fan més que ser un insult darrera d’un altre.

Certament, Catalunya segur que sense Espanya hauria estat millor, amb aquesta Espanya irrespectuosa, barroera i grollera. Si aquest que presumptament era un demòcrata pensa que és normal bombardejar Barcelona, fa por imaginar què deuen pensar els que no són demòcrates.

Publicat dins de Catalunya, Independència, Nacionalisme, Política | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El gimnàs

29/10/11 02:00 – Xevi Xirgo
Un bon dia en Grec es va apuntar a un club privat que explotava un gimnàs. Li van fer omplir una butlleta i ell hi va anotar totes les dades que li demanaven, una rere l’altra, de manera que li van expedir un carnet molt bonic gràcies al qual pot utilitzar tots els serveis del club.
Passen mesos i mesos i en Grec va fent amics. Se saluden diàriament i es comencen a explicar les vides. Fan el cafè junts i ara tots plegats se saben els vicis i les virtuts. Hi ha una parella que, ja es veu, són els que manen: ella és una mica capquadrada, potser per sort de tots els altres, i l’altre és una mica cregut. Hi ha de tot, com a totes les famílies. Fins i tot n’hi ha un d’una certa edat que és tan fatxenda que es permet fer comentaris de mal gust sobre l’amplada del cul d’aquella més rondinaire, i els altres s’indignen públicament però riuen per sota el nas.
La qüestió és que ara el gimnàs no va gaire bé i s’han posat a revisar els comptes. Es veu que en Grec no pagava les quotes i que quan va ingressar al gimnàs va fer trampa a l’hora de donar unes dades que, a més, ningú va revisar. Han fet una inspecció i estan bocabadats: la meitat dels socis no estan al corrent de pagament, es gasta sense mesura (aixetes obertes, tovalloles de luxe, màquines d’ultima generació…) i ningú revisa els comptes, perquè el club és com una mena de cooperativa on no se sap ben bé qui mana. Solució salomònica: han decidit demanar més préstecs per poder pagar els préstecs. Alguns s’han posat la soga al coll i a en Grec li han perdonat la meitat del deute perquè no se’n sortia. Com acabarà no se sap, però és indiscutible que aquest gimnàs fa suar de veritat.
Publicat dins de Economia, Política | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

De la crisi econòmica a la crisi política

EUROCRISI CIMERA A BRUSSEL·LES

Les desavinences internes entre els països esquerden encara més una Unió Europea tocada pel pessimisme.

Del chirac-kohl… La UE feia grans passos endavant l’any 1997 amb l’eix franco-alemany a ple funcionament. JOCHEN ECKEL / REUTERS

La Unió Europea passa per la crisi més greu de la seva història. Els problemes de Grècia, la debilitat de l’euro i l’amenaça sobre el sistema bancari europeu han deixat al descobert els peus de fang d’un projecte que ha crescut fins a fer-se indigerible i ingovernable. La UE no només té un problema de lideratge. És que els 27 caps d’estat i de govern de la Unió recelen els uns dels altres, es mouen per interessos diferents i, de tant en tant, fins i tot perden les maneres.

És el pitjor context possible per aturar una crisi que ha enfrontat, entorn de l’euro, totes les Europes: la del nord i la del sud; la de la moneda única i la dels que se’n van quedar al marge; l’econòmica i la política; la federalista i l’euroescèptica.

1. Personalitats: La crisi de lideratge s’agreuja per una falta de química entre els 27.

Els projectes els fan les persones. I les que seuen a la taula del Consell a Brussel·les no se suporten.

“Estem tips que et passis tot el dia criticant-nos i dient-nos el que hem de fer. Dius que odies l’euro i ara vols interferir en les nostres reunions”, va recriminar diumenge el president francès, Nicolas Sarkozy, al britànic David Cameron. Explicava el diari Le Monde la setmana passada que entre els caps d’estat i de govern europeus s’ha fet popular explicar-se quines crítiques fa Sarkozy dels uns i dels altres. Es diuen: “Vols que et digui que m’ha dit de tu?” L’ambient entre els 27 està enrarit. La premsa italiana es lamenta fa temps de la pèrdua de poder de Berlusconi a Brussel·les, on s’ha convertit en un personatge incòmode. La crisi del deute no ha fet més que extremar la tensió i els retrets.

2. A dins i a fora: La pertinença a l’euro és avui la gran línia divisòria entre països.

La moneda única els ha unit en la desgràcia. Ha intensificat les seves reunions i l’eurogrup s’ha convertit en el sanedrí on es discuteixen els reptes i les amenaces més important que pesen sobre la UE, i on es plantegen d’entrada les grans reformes econòmiques que cal tirar endavant. La crisi econòmica està comportant més unió política.

Els països que no formen part de la moneda única se senten que els han atorgat un paper secundari. El govern britànic (preocupat pels interessos de la City de Londres) s’esplaia amb tota mena de declaracions sobre l’euro. Polònia clama contra l’Europa a dues velocitats. Varsòvia ocupa aquest semestre la presidència de torn de la UE i quan va agafar les regnes europees va intentar que li atorguessin un lloc d’observador a l’eurogrup. No se’n va sortir. Polonesos, britànics, suecs i txecs encapçalen avui el grup de països que intenten condicionar qualsevol decisió que es pren sobre l’euro, i han rebutjat col·laborar en el paquet d’ajudes als països que han hagut de ser rescatats. Mentre que els 17 països de la moneda única han entès que la integració econòmica és indispensable per sortir d’aquesta crisi, els de fora estan obsessionats a defensar el mercat únic i la competitivitat. L’esquerda entre els uns i els altres s’eixampla.

3. Prejudicis: La crisi entronitza el tòpic del sud trampós i el nord garrepa.

El febrer del 2010 la revista alemanya Focus va escandalitzar Grècia amb una portada que mostrava la Venus de Milo amb el dit del mig alçat. L’esclat de la crisi grega va fer aflorar els prejudicis que durant dècades han marcat l’Europa del nord i del sud. Grècia, que feia anys que maquillava les xifres econòmiques que enviava a Brussel·les, reclamava ara la solidaritat dels països rics per poder parar el cop d’una crisi que l’ensorrava. Alemanya no va córrer. Conscient que al final li tocaria pagar, Angela Merkel va aprofitar aquesta crisi per imposar l’austeritat, la disciplina pressupostària i les sancions necessàries que castiguin els incomplidors. Durant aquest temps, els acrònims més despectius s’han normalitzat en l’argot de Brussel·les: dels PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) als GIPSI (els mateixos més Irlanda).

El sud no ha complert. Grècia ha estat incapaç d’aturar la caiguda. Itàlia ha promès unes reformes que després no ha tingut intenció d’aplicar. Portugal va haver de demanar el rescat comunitari en plena picabaralla deslleial entre govern i oposició. Espanya no va acceptar que tenia un problema real amb la crisi fins a la cimera del maig del 2010. La crisi ha fet trontollar un dels pilars bàsics de la UE: la solidaritat entre els socis per superar les desigualtats econòmiques. Els països que són contribuents nets al pressupost comunitari han decidit que aquesta no serà una Unió “de transferències” i que la solidaritat té un límit.

4. Populismes: Els governs actuen al dictat d’una opinió pública escèptica.

David Cameron ha hagut d’aturar una rebel·lió interna al seu partit per forçar un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea. Cameron -admirador de Margaret Thatcher- ha intentat imitar en més d’una ocasió l’estil intransigent de la Dama de Ferro. I a diferència de la seva mentora, Cameron no està tan sol. Thatcher topava amb una Europa de 12 estats amb un nucli dur decididament europeista. Ara l’escenari ha canviat. L’euroescepticisme, i un populisme de dretes que també juga la carta de carregar contra Brussel·les, s’han fet forts en molts països. L’Eurobaròmetre demostra que els nivells de confiança dels europeus han baixat.

La por de les conseqüències electorals de la crisi ha portat molts governs, començant per Alemanya, a actuar pendents de l’opinió pública. Les urnes, però, van castigar Angela Merkel, mentre que els socialdemòcrates alemanys (amb un discurs més europeista) s’han refet.

5. Tractats: La reforma del Tractat de Lisboa pot trencar Europa en dues parts.

És l’última imposició d’Angela Merkel: exigir que les noves mesures d’integració fiscal que s’han decidit per imposar més control sobre els països de l’euro, figurin en el Tractat. Reobrir el Tractat (encara que sigui per una reforma limitada), és obrir la capsa dels trons. El cop final. Tancar el Tractat de Lisboa va ser una negociació llarga i complicada en què la major part dels països van acabar cedint davant les exempcions que exigia la Gran Bretanya i, darrere seu, txecs i polonesos. Reobrir el Tractat per lligar millor els països de l’euro serà tornar a caure ostatges dels governs més euroescèptics.

CARME COLOMINA Barcelona | Actualitzada el 26/10/2011 00:00 – http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/crisi-economica-politica_0_579542118.html
Publicat dins de Economia, Política | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Referendum per la independència: 60% Sí… Però, i el 20N?

per Jordi Regincós Isern
Finalment s’ha publicat la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Política (BOP). del 2011, publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió, de la Generalitat de Catalunya. Recordem que en la segona onada, publicada el juny, s’hi havia afegit una pregunta explícita sobre el vot en un hipotètic referèndum per la independència de Catalunya, que s’ha mantingut en aquesta tercera onada.

I comparant les respostes entre les dues onades veiem que la intenció directe de vot afirmatiu ha augmentat 2 punts i mig, mentre que els que votarien en contra baixen 3 punts i mig (hi ha mig punt meś d’abstenció i mig punt més entre no sap i no contesta):

intenció de vot en referendum independencia

I igual que van fer amb la segona onada del mes de juny, els mitjans de comunicació han recollit ràpidament aquesta informació amb frases tipus “el 45% dels catalans a favor de la independència”

Però compte: la independència s’aconseguirà després d’un referèndum. I en un referèndum caldria “descomptar” l’abstenció per obtenir els resultats. I si fem aquest exercici, els resultats obtinguts són significativament molt diferents:

resultats referendum en percentatge

És a dir: passem d’un titular tipus “els catalans que volen la independència no arriben a la meitat” a un titular del tipus “6 de cada 10 catalans voten afirmativament en un referèndum per la independència“.  (Si comptem només la gent que es pronuncia, arribaríem a quasi el 65% de vots afirmatius en el referèndum. Si assimilem els NS/NC a vot blanc, llavors aquest percentatge és del 60%, quasi 4 punts per sobre de l’enquesta del juny).

Tinguem present, però, que aquests resultats es donen amb una participació d’un 76%. És d’esperar que un referèndum d’aquesta transcendència molts dels ciutadans que ara diuen que s’abstindrien al final anirien a votar. Per exemple, en un dels referents habituals, al Quebec la participació va ser d’un 85.6% el 1980 i d’un 93.5% la del 1993.

  • Arribar a un 85.6% implica incrementar en 9.4 punts la participació. Suposant que tots aquests ciutadans votessin que no, el Sí seguiria guanyant amb un 53% de vots afirmatius.
  • Arribar al 93.5% implica incrementar 17.5 punts més la participació. Suposant que tots els nous vots fossin negatius, encara guanyaria el sí amb un 48.5% (el no obtindria un 45.5%)

Més recentment, alreferendum per la independència de Montenegro (2006) la Unió Europea va fixar en un 55% el mínim de vots afirmatius per reconèixer la independència. I el sí va guanyar amb un 55.5%, amb una participació del 86.5%.  Molt lluny no estem, veritat?

I permeteu-me una petita reflexió cara a les eleccions  del 20 de novembre: De l’enquesta es desprén que un 45.4% dels catalans votaríem sí en un referèndum per la independència, però és evident que els partits explícitament independentistes no arriben, ni de bon tros, a aquest 45.4%.

La independència és un procés llarg, però cal aprofitar totes les oportunitats. És el moment per fer un pas endavant: el 20 de novembre és molt important anar a votar. I és molt important escollir una opció inequívocament independentista.Si realment volem la independència, cal que votem al partit  que sigui més proper a la nostra ideologia i concepció de la societat, però que també defensi clarament la independència (o al menys el dret a l’autoderminació).

Per mi, aquestes enquestes del Centre d’Esutudis d’opinió reflecteixen la voluntat del poble català de caminar cap a la independència. Una previsió d’un 60% en un  referèndum comença a ser suficient. Som-hi?

Publicat dins de Catalunya, Independència, Política | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

JAUME PONSARNAU “Cada dia intento ser més bon entrenador”

Sóc home de futbol, però m’agrada més el bàsquet –qui m’entengui, que em compri–. En aquella època escrivia cròniques de territorial, un apassionant món de camps polsegosos, al diari Regió 7, i va ser gràcies al cap de la secció d’esports, Xevi Prunés, que vaig aconseguir una acreditació per veure en directe el partit més llarg de la història de l’ACB. Era diumenge, el 22 de març de 2009, i el Nou Congost, com sempre, cridava i intimidava. El Barça volia acabar la temporada regular en primera posició i el Bàsquet Manresa, entrenat per Jaume Ponsarnau, tenia el dubte existencialista d’eludir el descens o classificar-se per al play-off al títol. Després de quatre pròrrogues i un espectacle digne d’un guió d’Angelo Pizzo, els locals es van imposar per 122 a 117. “Va ser un partit especial, més per les sensacions que no pel joc. Va ser una guerra eterna contra el que era el millor equip d’Europa. Vam ser valents, vam plantar cara i vam guanyar.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Urruti. Volia ser porter de futbol fins que vaig descobrir el bàsquet, un esport que t’atrapa.

Quina era la teva posició, a la pista?
Vaig jugar de tot perquè el meu físic va anar canviant al llarg de l’adolescència. Vaig començar que era grassonet i després no ho era tant [riu]. Si jugava amb equips de nanos més grans que jo ho feia en posicions exteriors, i si jugava amb equips més petits en posicions interiors. He jugat de base, d’aler i fins i tot de pivot.

Diuen que els bases són els millors entrenadors.
Els bases, per posició i funció a la pista, han d’interactuar molt més en la gestió del joc. Però no és una ciència exacta. A Girona tenen en Zan Tabak, que va ser pivot i és un entrenador amb una gran capacitat.

O el Senyor del Anells, Phil Jackson.
Correcte. Al bàsquet hi ha un món totalment especial que és el dels pivots. Un univers difícil. És per això que quan arriben a una baqueta poden ajudar i compartir moltes experiències.

Quan vas fer el pas de jugador a entrenador?
Va arribar un moment en què vaig començar a tenir problemes d’esquena. Ja aleshores compaginava jugar i entrenar l’equip de cadet del Club Natació Tàrrega, el club de la meva ciutat. Va ser el director esportiu qui em va convèncer perquè deixés de jugar i em dediqués exclusivament a entrenar. En un primer moment, i encara que gaudia entrenant, deixar de jugar no em va fer gaire gràcia. Amb el temps, va ser una gran decisió [riu].

Imagino que aleshores no pensaves que et podries dedicar professionalment a entrenar.
No! Treballava a l’empresa familiar i tenia unes altres perspectives. Tenia la voluntat de ser el millor entrenador possible, però sense creure que m’hi podria dedicar professionalment. Tan sols volia ajudar el Tàrrega a fer alguna cosa important. Em vaig fer càrrec de l’equip femení i va acabar essent un període molt important en la meva carrera. Vam fer molt bons resultats, vam ascendir moltes categories i cada ascens era una nova exigència. Un grup humà que vaig dirigir durant set temporades, i això tan sols és possible des de l’estímul i, molt important, la coherència.

Si un entrenador no és coherent, perd tota la credibilitat?
Cada pretemporada, quan em trobo amb els jugadors, el primer que els dic és que adopto el compromís de ser coherent. Tot el que faig té un motiu i si en algun moment no entenen el perquè de les meves decisions, tenen tot el dret de preguntar i obtenir-ne una resposta.

Com vas arribar a Manresa?
Després d’encadenar tot un seguit de bones temporades a Tàrrega, per mitjà d’un company, en Xavi Garcia, aleshores segon entrenador del Manresa, se’m va oferir la possibilitat de fer unes proves. Havia de fer el seguiment d’alguns dels equips rivals. En aquells moments l’entrenador era en Ricard Casas, i sembla que va quedar satisfet amb la meva feina. Tant és així que la temporada següent em vaig incorporar a l’equip tècnic del Manresa com a tercer entrenador, al mateix temps que també entrenava el júnior masculí. Un equip, aquest, on hi havia jugadors importants. Fins i tot algun d’ells actualment juga a l’ACB a un nivell molt alt, com és el cas d’en Sergi Llull. Era una època en què podria haver triat alguna altra sortida professional, però com que sóc un entrenador autodidacte vaig creure que l’estructura del Manresa i treballar a les ordres de Ricard Casas em permetria créixer i augmentar els meus coneixements. Vaig plantejar la situació a la meva família i la meva parella, i com que em van donar tot el suport, de cap a Manresa sense més pretensió que, una vegada més, millorar com a entrenador. Mai no hauria pensat que podria arribar a ser entrenador ACB.

I, en canvi, ja són nou anys els que fa que ets a Manresa.
Sempre m’he trobat molt a gust aquí. Manresa, encara que ara visc a Sant Fruitós, s’ha convertit en el nostre centre vital. Som molt de Manresa. Amb tot, també som molt conscients que un entrenador sempre ha d’estar preparat per marxar.

Dormir amb les maletes fetes.
Tant la meva família com jo, una vegada vaig triar aquesta opció de vida, ens vam mentalitzar molt ràpidament que la feina d’entrenador comporta aquesta inestabilitat. De la mateixa manera que també vam decidir que sempre que sigui possible, si arriba un dia en què m’he de moure, ens mourem tots. Tenir la meva família al voltant em genera un equilibri imprescindible. La família és un valor que m’ajuda a ser una miqueta millor en tot.

Entrenador autodidacte, quins eren els teus referents a la banqueta?
Mai no m’he volgut limitar i sempre he intentat tenir molts referents i aprendre el millor de cadascun. A escala europea sempre m’he fixat en Messina, Scariolo i Maljkovic. I si parlem d’entrenadors de casa, la meva llista de referents inclou noms com Ricard Casas, evidentment, Pedro Martínez i Salva Maldonado.

De tots els esports, l’entrenador de bàsquet segurament és el que té una incidència més directa en el joc, oi?
Quan vaig començar a entrenar, més enllà de l’estima que ja tenia per l’esport, aquest va ser un dels elements que més em va interessar i motivar: la transcendència, a vegades relativa i a vegades molt directa, que té un entrenador de bàsquet en allò que passa a la pista. És evident que l’entrenador ni encistella ni defensa, però la seva participació en un partit és molt activa. I això és un estímul i un dels aspectes més atractius d’aquesta feina.

On vas debutar com a primer entrenador?
Va ser competint a la lliga LEB, en un desplaçament a Gijón. Havien destituït el primer entrenador i era un moment complicat per a l’equip, amb l’ànim decaigut i amb moltes lesions. Però era una plantilla amb jugadors molt implicats, i amb nervi i esforç vam tirar el partit endavant i el vam guanyar. Aquella victòria, com moltes altres que vindrien després, va ser clau per poder continuar com a primer entrenador de l’equip.

Més enllà de l’aspecte tàctic, l’entrenador també ha de dominar l’aspecte psicològic?
És clau, transcendent. Si vols ser un bon entrenador has de preparar molt tot el tema mental, les relacions i la comunicació amb els jugadors. Per mi és un tema tan important que des del primer moment vaig demanar al club tenir l’assessorament d’un psicòleg esportiu. El seu no és un tractament terapèutic, però t’ajuda a estar més preparat per resoldre situacions i encarar moments crítics.

És complicat gestionar un vestidor?
Sí. Passa que hi ha un sentit de molta professionalitat al vestidor. Els jugadors saben que és la seva feina, encara que com a totes les feines a vegades també apareixen problemes. La principal dificultat amb què amb trobo és que el jugador professional, a més d’haver de cuidar-se, una part del seu rendiment depèn de l’entrenador, de la confiança que li dónes, dels minuts que el fas jugar… Tot això és complex i a vegades pot arribar a generar conflictes.

Com s’eviten, els conflictes?
Un entrenador ha de ser conscient del factor humà del jugador i quan apareixen determinades situacions, el que ha de fer és buscar-hi la solució. Donar recursos al jugador perquè ell interpreti com pot millorar individualment i com, a partir de les seves virtuts, pot ajudar també l’equip.

Els jugadors aprenen de tu, però tu també aprens dels jugadors?
Una de les experiències més impactants que he viscut com a entrenador va ser quan vaig arribar a Manresa i vaig trobar-me amb jugadors com Albert Oliver, Ferran Laviña i Jordi Singla. Jugadors que en tot moment eren un exemple de comportament, implicació i professionalitat. Va ser una gran lliçó. De la mateixa manera que també m’ha impactat haver pogut entrenar jugadors de l’experiència de Juan Alberto Espil. O entrenar els jugadors que tinc ara, que encara que molts d’ells són molt joves, plens d’entusiasme, il·lusió i motivació. Sempre es pot aprendre del jugador. És més, sempre es pot aprendre de tothom. Però els jugadors són una gran font d’inspiració.

La del Bàsquet Manresa és una samarreta històrica.
Ser entrenador del Bàsquet Manresa és especial. Un club que ha guanyat una lliga ACB, però també una lliga LEB. I la història diu que els clubs que guanyen lligues ACB no haurien de baixar mai. Manresa sap què se sent quan es guanya, però també quan es baixa de categoria. Però és un club lluitador, competitiu quan baixa i competitiu quan torna a la màxima categoria. Ara ens hem hagut d’adaptar als nous temps i a la nostra realitat econòmica, i això s’afronta amb una gran responsabilitat, però també amb una gran il·lusió. Treballar per al Manresa és treballar per a la ciutat més petita de la lliga, per a la comarca i per a tota la història d’aquest club.

El record de la lliga del 1998 pesa en l’imaginari col·lectiu?
Ara menys. És un fet del qual tothom se sent, i s’ha de sentir, orgullós. Però ens hem adonat que no ha de ser l’objectiu. Tant de bo tornem a viure moments com aquells, però no podem esperar proeses. Amb tot, l’orgull hi és i el nostre és un seguidor amb molta autoconfiança perquè, efectivament, entre moltes més coses, ha vist guanyar una lliga i una Copa del Rei. Això, als qui som a la pista, ens pot afegir un punt de pressió, però jo crec que és un valor.

“Sóc un entrenador ambiciós, però també tinc clar que de moment el meu lloc és Manresa”

Abans parlaves d’estímuls. Sabent que l’objectiu d’aconseguir títols és complicat, com s’estimula un jugador perquè surti a la pista i ho doni tot?
El jugador que pot fitxar actualment el Manresa és un jugador que moltes vegades el seu objectiu és millorar. Un jugador que entén Manresa com un pont per continuar en aquesta lliga o per fer un pas endavant. I quan s’afronta un desafiament com aquest, l’ambició és tan gran com la que pugui tenir un jugador del Barça o del Madrid, però amb objectius diferents. Si no fos així nosaltres no hauríem pogut continuar en aquesta lliga.

Quina ràbia, ser el planter dels clubs més poderosos!
Això nosaltres ho entenem com un estímul. Si al final d’una temporada no vénen a fitxar-nos jugadors és que hi ha alguna cosa que no ha funcionat del tot bé [riu]. Un equip ha de ser conscient de les seves virtuts i els seus defectes, i en cap moment no han de ser una excusa. Nosaltres, amb el que tenim, sortim a competir al màxim nivell i a fer tot el possible per guanyar els partits. I, per què no, un dels nostres desafiaments també pot ser ajudar que els jugadors que passen per Manresa puguin acabar fent coses grans més endavant.

Manresa també és un pont en la teva carrera?
Cada dia intento ser més bon entrenador i si això em porta a fer un pas endavant, el faré. Sóc un entrenador ambiciós, però també tinc clar que de moment el meu lloc és Manresa. També sóc l’entrenador de la lliga que més temps fa que seu a la mateixa banqueta. Mantenir aquest rècord també és un repte.

Ha vingut algú a picar a la teva porta?
Sí. Reconec que han estat poques les vegades que m’han temptat, però sí que he tingut alguna oferta. Però per diferents motius, començant per l’aposta que el Manresa sempre ha fet per mi, he entès que encara no tocava anar-me’n.

Qui sí que va creuar el pont va ser Serge Ibaka.
Va ser una molt bona experiència tenir-lo amb nosaltres, l’únic dolent és que va ser una experiència massa curta [riu]. Tan sols el vam gaudir una temporada. És un jugador amb un talent especial, una força increïble i una energia brutal. Aleshores tenia poc bàsquet, però moltes ganes d’aprendre.

No et sembla inversemblant la seva progressió: aquella temporada a Manresa se’l veia un jugador molt poc format.
M’hauria agradat haver pogut treballar un any més amb ell. Trobo que n’hauria tret molt de profit si hagués continuat una temporada més a Manresa. Potser hauria après més conceptes d’orientació de joc en equip i s’hauria convertit en un jugador més complet que no actualment. Reconec que m’ha sorprès. Quan va marxar vaig passar amb ell la lliga d’estiu i veia que li costava. Passa que vaig obviar que a l’NBA jugadors de les seves característiques, en determinats equips, com ara Oklahoma, encaixen a la perfecció. És un tros de jugador i estic molt content d’haver pogut participar en aquest procés. Gaudeixo veient com li van les coses perquè és un noi excel·lent. Encara li queda molt per millorar, però no sols ho sap, sinó que treballarà per aconseguir-ho.

Si es confirma el lockout, el veurem per Manresa?
[Riu.] La veritat és que no hi ha cap perspectiva perquè, entre més coses, nosaltres no ens podem plantejar res d’això econòmicament. Això sí, amb lockout, sense lockout o com sigui, tornar a entrenar Serge Ibaka seria un plaer.

Només són dos partits, però com heu començat la lliga!
El millor, amb tot, és que amb les sensacions positives de les dues victòries som molt conscients que ho podem fer encara molt millor. Tenim moltes coses a millorar i podem millorar-les, perquè tenim un equip amb talent i, amb temps i feina, podem convertir aquest talent en qualitat. Estem molt contents per les victòries, però encara més il·lusionats pel futur que tenim al davant.

Text: Oriol Rodríguez. Fotos: arxiu del Bàsquet Manresa.

I demà… Jaime Serra.

Publicat dins de Esports | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

La aventura rusa de Abel Amón (III): Dos españoles en Gatchina/Llegan los veteranos del Real Madrid. Epílogo

Abel Amon

Abel Amon

Ex jugador de baloncesto profesional, Abel Amón rememora su experiencia vital en Rusia en tiempos de crisis y su relación con los jugadores míticos de la era soviética. Último capítulo

ARTÍCULOS RELACIONADOS:

Dos españoles en el equipo de Gatchina

En mi presencia en Rusia recibí la visita de amigos y familiares. Del mundo de baloncesto vinieron Enrique Rolán (Real Madrid Junior, en 1ª B en Azuqueca, Torrejon y Zamora) y Koldo Mauraza (Tau, Cajabilbao, Askatuak…). Este último llegó a entrenar con nuestro equipo, dejando una gran impresion. Ambos quedaron gratamente sorprendidos y les gustó mucho Rusia.

Sin embargo lo más curioso que pasó es que en una de estas recepciones que hacen en la embajada cuando van los Reyes o el Presidente del Gobierno, etc me encontré a un antiguo compañero de equipo del colegio Decroly, Juan Carlos Pino. Al decirle que estaba en Gatchina, me dijo “pues yo he ido a jugar alli y me dijeron que había un español muy grande en uno de los equipos”. Obviamente no se lo podía creer y menos aún que fuese yo. Quedó fichado para el equipo que contaba con 8 nacionales y dos legionarios españoles.

Por otro lado, pudimos disputar y ganar el campeonato de la Región Autónoma de Leningrado (una de las 88 divisiones administrativas de Rusia, del tamaño de Irlanda). Segundo título de mi palmarés.

Vienen los veteranos del Real Madrid

Un dia en mi apartamento de Gatchina viendo la tele vi que a eso de las 00 h ponían un CSKA- Real Madrid de veteranos, con un tremendo duelo entre Jose Beirán (44 puntos) y Rimas Kurtinaitis (43). Llamé inmediatamente a Jose para felicitarle y me dijo que iban a volver a Rusia en breve para el cumpleaños de Gomelsky .Cogí el primer avión y me fui a Moscú.

Con el Real Madrid jugaron, Romay, Diaz, Llorente, Villalobos, Biriukov … Con la ex-URSS Marciulonis, Volkov, Kurtinaitis, Tarakanov … (solo les faltaban los pivots). Homenajearon a los difuntos Goborov y Pankrashkin (recuerdo al hijo de éste llorando a lágrima viva) y en el descanso cantó Filip Kirkorov, una autentica celebridad allí (bastante hortera, eso si). Vi el partido en el banquillo blanco junto a Luis de Benito y Tomás Roncero. Después fuimos a celebrar el cumpleaños de Gomelsky con multitud de viandas, brindis, música en directo (son unos artistas tremendos, como estos jugadores rusos). Al bueno de Chechu Biriukov le tocaba traducir (lo hacía con exactitud milimétrica) los intercambios de frases entre rusos y españoles.

Epílogo

Los siete años vividos en Rusia fueron tremendamente interesantes, adquirí una enorme experiencia laboral y vital, conocí Irina, mi mujer y ahora madre de mis 2 hijos, y pude mantenerme en forma y conocer a gente fantástica relacionada con el baloncesto.

Lo que sucede en Rusia con el deporte es que es una fiel representación de lo bueno y de lo malo que tiene el país en la actualidad: su enorme potencial -tiene un inmenso talento humano de deportistas, entrenadores, coleccionan medallas en multitud de disciplinas-, aunque la base se está deteriorando, dada la escasez de medios que tienen la escuelas deportivas y por la corrupción del sistema educativo. Hay enormes inversiones, como las efectuadas en las sedes de los Juegos de Invierno de 2012 en Sochi y las que se harán con motivo del mundial de futbol en 2014. La economía del país sigue creciendo a pesar de la crisis mundial y gracias al petroleo, las principales ciudades, Moscú y San Petersburgo, presentan un gran dinamismo y nada tienen que ver a aquellas de la época soviética. Los clubs de fútbol y de baloncesto son de los más ricos del mundo (el Anzí acaba de fichar por una millonada a Samuel Etoó y el CSKA va a tener este año a Teodosic, Krstic, Shved y Vorontsevich en sus filas).

Sin embargo, quiero citar el dato más alarmante, que es la baja esperanza de vida, sobre todo de los hombres (menos de 60 años), lo que afecta tambien a los deportistas fallecidos prematuramente: Belostenny, Goborov, Belov, Pankrashkin, todo un equipo de hockey con campeones olímpicos y mundiales hace solo unas semanas en un absurdo accidente aéreo, como también murió en otro avión mi amigo y compañero del équipo de Gatchina Maxim Demeshko, oficial del ejército ruso, un gran tipo al que quiero recordar en estas líneas .

 Ficha de Abel Amón

Abel Amon Delgado , 24/2/1965.Pivot 2,04

1982 CAB OBRADOIRO (Santiago de C.) Division de Honor
1983 CAB Obradoiro 1ª Divison B
1984 Canoe NC 1ªB
1985 Logos (Estudiantes B) 1ªB
1986 CLUB ESTUDIANTES ACB
1987 BANCOBAO C.VILLALBA ACB
1988 BBV C. VILLALBA ACB
1989 CAJABILBAO ACB
1990 CB Askatuak (San Sebastian) 1B
1991 CB Askatuak 1B
1992 Dribbling Disermoda (Madrid) 2ª Div
1993 Dribbling Disermoda 2ª Div
1994 Disermoda Alcobendas Liga EBA
2009 CB Calatayud 2ª div Autonomica
2010 CB Calatayud 1ª Div Nacional (Aragon)

Publicat dins de Cultura, Esports | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Jordi Pujol: “L’empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió “

El document. Pujol cita una conversa en què gent de molt nivell econòmic i polític a Madrid van dir unes frases que li confirmen el risc de convertir-nos en residuals: “Habéis perdido la guerra. Y además no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal”. “Y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría” . “Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado”.

 
CARLES CAPDEVILA – Actualitzada el 08/10/2011 00:00
 

Jordi pujol: "L'empresariat ha de defensar  la identitat del país amb passió "

Jordi pujol: “L’empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió “ XAVIER BERTRAL

Faci balanç de la seva conversió a l’independentisme.

Jo el que he dit és que estem ancorats en una disjuntiva: si Espanya segueix tenint l’actitud que té, ens residualitzarem i acabarem de desaparèixer. Enfront d’això què ens salvaria? La independència. Posats a triar entre una opció catastròfica i una de molt difícil ho tinc clar. Hem de lluitar per la nostra supervivència per difícil que sigui. Com a mínim hem de caminar en aquest sentit.

Tenia la necessitat de treure’s aquesta espina?

No és cap espina, em sento amb l’obligació d’explicar als catalans quin és el repte, què ens hi juguem, que l’ofensiva que ens cau a sobre ens ofegaria.

N’hi ha que lamenten que aquesta revelació no la tingués quan era president.

No és cap revelació. Si de cas decepció. Jo des que tenia 16 anys estic actiu al servei de Catalunya i sempre havia jugat el paper dins del marc espanyol i europeu. Convençut. Ara tots dos estan en crisi.

A la Fundació rep intel·lectuals europeus. Com ens veuen?

Hi va haver un moment, encara que em faci una mica d’auto-elogi, en què Catalunya va tenir prestigi, i a més teníem un missatge polític i intel·lectual que Europa comprava, el respecte per les llengües, les cultures, les autonomies. Això s’ha perdut en els últims anys, per errors nostres, per l’actitud d’Espanya i les pors d’Europa.

Les sentències contra el català ens porten a la confrontació?

Hi som, en la confrontació, per les sentències d’altes instàncies jurídiques i per una hostilitat mai tan forta contra nosaltres en els mitjans de comunicació, al carrer, en el món econòmic. A més, tenim problemes nous que ens amenacen i no tenim les armes necessàries per digerir la globalització. Les noves tecnologies, la crisi econòmica i una immigració tremendament massiva els hem de podem manejar amb poder polític. I amb garanties que aquest poder polític serà respectat.

El català pot ser l’espurna que acceleri la confrontació?

Un atac a fons contra el català és un casus belli per a Catalunya. Als valors de la llengua i la cultura no hi podem renunciar, perquè el nostre concepte de país no es basa com en altres nacionalitats en la religió, ni en l’ètnia ni el sentit de tribu, s’ha basat en fets culturals i lingüístics i una mentalitat basada en l’esforç. Gràcies a això no desemboca en violència.

Si reculem tant és que els consensos de la Transició han estat massa ambigus?

Hi ha ambigüitats que es van concretar amb fets precisos molt positius, com la política lingüística.

Espanya es va posar difícil amb Aznar?

Espanya es posa difícil des del començament, el que passa és que aconseguim frenar-ho. El 23-F es fa en part contra les autonomies, després ve la Loapa, i amb la majoria absoluta de Felipe hi havia aquella frase socialista, ya vendréis a pedir alpiste, del tot despectiva. Martín Villa el desembre del 80 em va dir: “Això no pot anar, hem de fer marxa enrere”. No van poder perquè ens vam defensar molt bé.

Tinc la sensació que a vostè l’incomoda el pacte amb Aznar, és un mal final.

Els compromisos del Majestic Aznar els va complir, i vam avançar en els Mossos, per exemple. I en infraestructures. O fins i tot en la supressió del servei militar obligatori. I en altres coses també. Perquè l’Aznar té molts defectes però és complidor. Ara bé, un cop els va complir, la cosa ja va anar molt diferent.

No s’han vist?

No, no l’he vist més.

Ni ho ha provat vostè….

No, ni ell tampoc, evidentment…

Zapatero encarna la decepció de l’Espanya federal?

Jo no hi he cregut mai en l’Espanya federal, aquest discurs no entusiasma ningú, no ha donat de si.

I Zapatero hi va creure mai?

El primer que em va advertir que amb ell aniríem malament va ser en Duran, que va ser molt perspicaç. La seva manera de fer ha estat tocada per la lleugeresa, la inconstància i l’hedonisme, ha enganyat molt i s’ha enganyat molt.

De Rajoy, quina opinió personal en té?

Ell és una mica una incògnita, el que no és incògnita és el PP, la seva posició tradicional respecte a Catalunya com a nació, de no acceptar el fet nacional. Amb això el PP no ha enganyat.

Fa un balanç dolent del tripartit?

Ernest Maragall el va definir com un artefacte inestable sense projecte de país. No podien governar. En Castells, per exemple, és un bon economista, sensat, treballador, i mereix consideració, però era un conseller d’Economia que no manava. I el president tampoc no es podia imposar. No haurien d’haver permès que es fessin determinades inversions, que eren molts cares, que o no eren necessàries o no eren urgents, o podien ser menys costoses. I això en molts àmbits. Perquè algunes les haurem d’estar pagant fins al 2044. Això és carregar-se el futur! Això ara pesa com una llosa i a més fa més fràgil la valoració financera de la Generalitat.

Per què el món no té líders com abans?

És molt difícil que hi hagi lideratges ara. El lideratge ha de ser capaç de traduir, encarnar, projectar una actitud positiva. Des del 45 fins ara hi ha hagut projectes de reconstrucció, d’assegurar la pau, de fer justícia social amb l’estat del benestar. La ideologia europea dels últims 30 anys ha estat l’hedonisme, la pèrdua del pes dels deures i la supremacia dels drets. Amb aquesta mentalitat costa liderar.

En reconeix algun, de líder?

Home, en Mas, i li dic amb rotunditat, està assumint el cost de fer el que s’ha de fer, i això és liderar. Pot sortir malament, perquè ningú assegura que els líders tindran èxit.

Parlem de la crisi.

Ho he resumit en un editorial: ens hem fet grans de cop. De cop hem sabut que els Reis són els pares, i a més el pare és a l’atur i a la mare li han rebaixat el sou. Això és dramàtic.

És optimista?

Què s’entén per optimisme? Si podrem mantenir tot el que tenim fins ara? No. Que ens en sortirem? Sí, si recuperem la moral de l’esforç, no ens desanimem, no gastem el que no tenim, l’autèntica solidaritat. S’hauran de mirar certs aspectes de la política tributària. L’impost per als rics que promou en Mas va en aquesta línia. La Merkel va apujar tres punts l’IVA quan van ensumar que anava malament.

Que les eleccions retardin tant la presa de decisions per no perdre vots és un problema?

És un problema de la democràcia, fa anys que plantegem temes amb molta timidesa. El que han fet els alemanys, els austríacs, els suecs, els holandesos, aquí encara no ho hem fet.

Té por que l’empresariat català pacti amb Madrid sense defensar prou Catalunya?

Jo els vull demanar, sobretot als que els fa por l’increment de l’independentisme, que entenguin que la recuperació econòmica requereix coses que CiU sempre ha defensat, una política que ajudi el món empresarial, infraestructures, aeroport, TGV, port, autopistes, etc. Ara bé, hi ha més coses. ¿Com pagarem les escoles, els hospitals, les residències, les iniciatives culturals, les universitats? Aquí han de ser tan bel·ligerants com puguin amb la defensa de l’economia empresarial. I no han d’acceptar que d’això del català ja en parlarem quan s’hagi superat la crisi. Com un sol home, l’empresariat ha de defensar les tres coses: les indústries, el turisme i el comerç; el funcionament del país amb coses bàsiques com l’ensenyament i la sanitat, i la identitat del país. Les ha de defensar les tres amb la mateixa passió i, si cal, arribar a situacions d’extrem.

A l’Oriol l’afavoreix o el perjudica ser el seu fill?

El perjudica.

El veu president?

No hi ha de pensar, en això. Si es confirma que serà secretari general de Convergència tindrà molta feina per aconseguir que el partit tingui musculatura i ànima.

Dels dos fills , quin li demana més consell, l’Artur o l’Oriol?

De fills només en tinc set i entre ells no hi ha en Mas.

Com és que treballa tant? La seva agenda continua omplint tot el dia.

Això de treballar és un vici. Jo el que no sóc segur és hedonista. Vinc cada dia al despatx, també dissabte al matí. Tinc molts actes, conferències, rebo gent, vaig a estrenes. M’agrada escriure, ara vaig a Lausana a un acte europeista, també aniré a Guissona, el poble amb més immigrants i sense atur.

A la seva agenda no hi veig franges reservades per cuidar néts, i aviat besnéts…

No tinc besnéts, encara. Però ara ja es casa la primera néta, a Mèxic. És cert que tinc poc temps per a ells.

Els fills no li retreuen el poc temps que els va dedicar?

Ells no. M’ho retrec jo, m’ho retreu la meva dona, però ells em diuen que no estigui tan acomplexat perquè me n’he ocupat més del que jo em penso. Ja veu que són molt bons i molt amables amb mi.

Publicat dins de Catalunya, Independència, Nacionalisme, Política | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari