Blaming the (catalan) victim

smartinez diumenge, 26 de juliol de 2009 | 03:46h

Editorial:

Blaming the (catalan) victim

“Existeix en llengua anglesa l’expressió “blaming the victim”, que literalment significar “culpar la víctima”. És un comportament i un prejudici força estès a qualsevol societat, i que consisteix en culpar de la seva pròpia desgràcia a aquell qui està sent víctima d’una injustícia o d’un patiment provocat per una determinada situació social desfavorable. Les dones són violades “perquè van provocant”, els pobres són pobres “perquè són uns ganduls”, i així successivament. (…)”

Comento:

“Parleu de situació social desfavorable, d’injustícia o patiment per una situació social desfavorable. Assenyaleu el problema dels prejudicis, i és ben cert que n’hi ha per aquí que són autojustificació, i tant.

Sobre els tòpics en que coincideixen catalanofòbia i antisemitisme també podríem anotar (no conec orígens ni a què treu cap, però) la de “tenir ganes de discutir” dita quan la he escoltada per disfressar la molèstia perquè hom no traga amb segons què, o simplement per tenir idees que a algú xoquen.

El que trobo a faltar és un element fonamental: qui comet l’atac o injustícia, més enllà de l’autojustificació. I és que per aquí veig un detall de com funciona aquest comportament.

Em sembla que hi ha atacs i injustícies que se’ns fa difícil (caldria esbrinar com va això) acceptar que les ha fet una persona, un igual, si no és que ho neguem alhora (paradoxal, hauríem de dir?), i estem en un cas de negacionisme, o si no és que cerquem un mereixement (sigui còsmic, diví, misteriós o propi).

En situacions molt bèsties fins i tot la víctima nega la evidència o es posa a cercar o construir en sí mateix aquest pervers mereixement per no poder o per no haver d’acceptar maldats de determinats nivells.

Jo ho tinc clar, un cop superat el detall de la negació de fets, cal assenyalar a qui vol fer aquest joc només una cosa: no t’hi escarrassis en trobar mereixement, hi ha atacs, hi ha accions injustes que ningú, ningú, ningú (i repetir-ho fins que obri bé les orelles l’interlocutor), ningú mereix encara que sigui la persona més horrible que em vulguis descriure.

Sense la negació ni el conte dels mereixements diria que aquest comportament de culpar la víctima s’aturaria. Si s’atura en aquests casos extrems que assenyalo, suposo que de retruc s’acabaria el de injustícies i patiments provocats més quotidians.

D’altra banda, estic d’acord amb el que assenyala en Miquel Strubell, la nostra preocupació per la catalanofòbia s’hauria de limitar a mirar que no ens facin mal i denunciar-la. Que no la disfressin, ni de la concòrdia que els ha durat tota una transició….., ni de cap mèrit nostre. La catalanofòbia, fora d’això és tota seva, del qui la tingui i l’alimenti. Que s’ho facin mirar!”

Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Llengua, Nacionalisme i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari